Make me a picture of the sun
So I can hang in my room.
And make believe I’m getting warm
When others call it "Day"!
Draw me a Robin –on a stem–
So I am hearing him, I’ll dream,
And when the Orchards stop their tune–
Put my pretrense –away–
Say if it’s really –warm at noon–
Whether it’s Buttercups –that "skim"–
Or Butterflies –that "bloom"?
Then –skip the Russet –on the tree–
Let’s play those — never come!
Emily Dickinson
Hauria de ser la teva capacitat, Aràlia, per dibuixar l’esperit d’un ocell amb lleugera exactesa allò que hauria d’il·lustrar aquests mots que et voldrien contar les casualitats sense atzar que m’han fet veure, el mateix dia en hores diferents, la col·lecció d’alguns dels teus ocells vius, encarnats en el teu cos.
No sé si era el color d’un groc fosforescent de la morera tardoral, que m’ha il·luminat l’ombra en què la puput, amb el seu bec llarg i corbat i aquell estampat zebrat en el cos amb tota la majestat poruga de la cresta, menjava cuqueus amagats en el sotabosc del codi de barres del jardí de Son Asgard, allò que ha convertit el meu matí en un sobrevol fàcil sobre la pell de les coses i els esdeveniments.
Quan he afinat el ropit amb el carabassa fosc i tremolós de la seva panxeta, t’he vist, Aràlia, recitant un poema de la Dickinson a l’ombrari tot ple de papallones silvestres que fan malbé els planters de l’amo en Pau del Verger, aquell jardiner que ens ensenyà a fer els primers empelts quan, don Darío Nepuceno, paisatgista famós ens feia classes d’agricultura teòrica.
Les dues mèl·leres negres amb aquell bec color de mandarina es perseguien en un joc pervers entre mascles ben dotats ziga-zaguejant els ailants sense ni una fulla del caminal. A tu t’excita, Aràlia, aquest combat dels teus ocells estimats, perquè augures un cant final, singular i fascinant. Emperò avui la brega era ferotge i no he trobat ni un senzill refilar de triomf en el més gran quan ha fet fugir l’altre.
Camín cap al costat més fosc de la biblioteca. Tu, Aràlia, ets allà. Seguda al sofanet de vellut vermell vora la làmpada de La Roqueta que representa una estilitzada dona modernista plena de vels i amb un cel de llums. M’acost sense fer renou. M’acost i no t’estrenc. Senzillament m’assec al teu costat i sent la pressió d’una molla. Estam un al costat de l’altre. La claror que arriba de la clastra és feta d’ombres grises amb un glop del rosa electric del fanal que acaben d’encendre. Som un al costat de l’altre. Miram el mateix horitzó de prestatgeries on descansen les veus dels vells mestres que ens han educat, que ens han fet feliços. El plaer de llegir les veus mortes i vivificadores. Sent la teva respiració fervent. Amb els òrgans separats anam plegats. Es dissol la solitud com un frenesia somniada. Em conform amb la teva proximitat. Això dura molt de temps: un vora l’altre dins constel·lacions de fosca.
Cop en sec la nit i l’oceà silvestre de les teves cèl·lules sense atur, Aràlia, coexcitant-t’ho tot amb la distància…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la química es sin duda sustancialista.
Designa a las sustancias mediante una frase predicativa, como lo hace el realismo ingenuo. Cuando el hombre de la calle dice que el oro pesa y cuando el químico dice que el oro es un metal de densidad 19,5, ambos enuncian su conocimiento de la misma manera, aceptando sin discusión los principios del realismo.
Gaston Bachelard