6 de desembre de 2005
Sense categoria
1 comentari

LES PAPALLONES SÓN AIRE PINTAT

ELS BÀRBARS ARRIBEN SENSE DIR RES

Cal escriure en cada moment com si s’escriguera per primera i última vegada. Dir tant com si es tractara d’un comiat i dir-ho tan bé com si fóra un debut.

Karl Kraus

He anat a l’hotel en ruïnes damunt la mar.
Ja sé que és una transgressió, una putada.
T’havia dit que no tornaria trepitjar aquells llocs d’ignomínia.
T’havia repetit que no intentaria recordar cadascuna de les nits en què habitàrem dins les cutronitats d’aquella successió de cambres abandonades a tots els vents i a totes les tempestes de l’esperit.
Allà trobàrem alguns dels més potents verins de l’amor emperò no forem feliços.
Ofegava la teva por amb expedicions ardides cap a l’ofeg, cap a l’afàsia. I en tornava exhaust, ple de les ferides del roquissar enravenat de ganivets de pedra, amb el cervell estormiat de nedar per davall aigua en els límits de l’oxigen en sang, fet un explorador fracassat que no duu ni els senyals de les bastides, dels horitzons, dels trets, de les batalles perdudes.

Va ser una decisió impensada. Un desig violent de les algues mesclades amb els escarabats i els crancs que formaren la zoologia cruel d’uns instants inoblidables. No era gaire tard. L’horitzó de Fartàrix em mostrava el mateix espectacle de núvols que ens embambà la tardor del seixanta-nou: es desplegava l’Arbre del Món: dins el cel tavellat s’obria un buit que era una soca que creixia per ambdós costats en dues grans branques. Va durar molt poc. Emperò em va fer caure totes les teves llàgrimes, Aràlia, com una tempesta. I vaig quedar xop de tu. L’Arbre del Món va tornar hemorràgic mentre recorria la piscina rectangular damunt el mar i contemplava les ones que pegaven fort contra els formigons enclavats als cocons, a les tenasses i als penya-segats. Era un territori d’exili. Ho vaig entendre mentre els esquitxos del temporal em guiaven cap a l’abís dels teus braços. El mar tan ple de cims blancs era l’extrem d’un temps insubornable. Les saladines em menjaven la carn. No hi havia gavines, ni corbs marins, ni coloms. Només els llençols d’escuma que ens taparen en aquelles vegues inacabables. Coltells dins l’aire. Una por menudeua per les estances. Els pares morts i nus dins els llits d’hospital roents. La clariana d’un sacrifici ignorat. Reviviscències humides. Crosteres a les paraules. El tel que ens unia sura pel sutge de les cuines ennegrides de l’incendi.

I aquella cambra darrera. Viva. Intacte: l’altar de la metamorfosi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!