ELS COLORS DEL SILENCI
EL SOTABOSC BULL
ARÀLIA, ARÀLIA, TU M’ENSENYARES EL FERVOR!!!
Je me dis encore: «Je ne sais pas ce qu’elle ressentai. Je ne sais pas quelle était sa véritable nature. Je ne sais que je ne l’ai pas possédée car on ne possède rien en possédant une femme. On ne pénètre rien en pénétrant une femme. Je sais que je ne l’ai pas comprise quand je la serrais dans més bras. Mais je l’aimais.»
Pascal Q.
la Introduduzione a quattro de Pietro Paolo Bencini m’amara amb la veu de l’Andreas que se m’afica per forats inèdits, desconeguts per mi mateix, del meu cos, del meu cervell, del meu cor.
Quina tranquil·litat i serenor en les fronteres del Paradís…
La capseta forrada de seda vermella amb la llevadura dels teus mots m’ha arribat com un miracle, com un miratge.
Esper, somnii, cerc, em bolc dins la teva absència.
Una tardor convertida en renaixament. Em tapen les fulles de tots els arbres que estimes. Siderat. Desitjant. Esclau i fascinat. Entre forces (fonts) sexuals i lingüístiques som.
El cor de la tardor de Rosselló-Porcel m’acompanya amb aquell escruixidor i nítid “A Mallorca durant la guerra civil”.
La lletra em desencadena…
La lletra obre l’ànima en el cos.
La lletra no és la carn.
Emperò no m’atur de fer carn de lletra.
No és bor de fer viure en el llenguatge. De vegades m’hi ofeg, de vegades el convertesc en silenci.
Pas temps, perd temps, em perd, em difumín –lenta ment– en els colors del silenci.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les paraules sagrades són les que van precedides d’un nus a la gola. De fet, qualsevol paraula podria ser-ho, depenent de la situació que la fa sorgir.
Després hi ha unes altres paraules, que són les que ens han fet mal. Malauradament no podem oblidar-les. Hi ha mitja dotzena de paraules que m’han perseguit des de sempre, i cada dia, en un moment o en l’altre, es tornen a fer sentir. De coses grosses no en passen moltes al llarg de la vida: quatre o cinc. La mort dels pares, el menyspreu d’algú que t’importa, algun fracàs. Però aquelles paraules enverinades que sents de tant en tant, però cada dia, veus que de mica en mica t’estan matant.
Encara hi ha les paraules que t’han tret d’un clot molt fosc i molt fondo, que molt sovint no es recorden amb exactitud (o tornaries a pensar en el clot d’on et van treure), tot i que et puguin haver salvat inclús la vida.
Vaig llegir en un llibre d’Imma Monsó que va de japonesos (Hi són però no els veus) que els nipons no verbalitzen tant i que estan més tranquils i són més feliços. Jo, ho vaig creure.
Més que en la vèrbola, jo provaria de confiar en el silenci, en la serenitat. Potser que hagi arribat l’hora de canviar de rumb, de cercar els estels menuts, palpitants, que varen travessar la nit a picades d’agulla fa milions d’anys i no ha estat fins ara (just ara, no fa ni tres minuts) que els haguem pogut afinar.
Les coses essencials no són mai les que ens havien fet creure. La llàstima és que ho descobrim massa tard.
Quod natura non dat Aràlia non praestat