Grenlàndia veu reconegut el dret d’autodeterminació. Dia 21 de juny de 2009 entra en vigor el nou estatut d’autonomia grenlandès, que van aprovar, el novembre passat, el 75% dels votants, i que atorga als grenlandesos, entre més coses, el reconeixement del dret d’autodeterminació, el dret de disposar dels recursos naturals i l’oficialitat de la llengua. La victòria electoral del 2 de juny del partit Inuit Ataqatigiit (IA, Comunitat del Poble) , demostra el gran suport que donen els grenlandesos a l’independentisme. L’estatut dóna una amplia autonomia a l’illa àrtica, amb gairebé totes les competències transferides llevat de ciutadania, justícia, defensa, política monetària i política exterior. D’una altra banda, els recursos naturals (gas i petroli), els podran explotar lliurement si renuncien a rebre els subsidis dels govern danés. Segons el Servei Geòlogic dels Estats Units, el 30% de les reserves de gas del món encara per explotar es troben al cercle polar àrtic. En el cas del petroli, un 13%. Grenlàndia és l’illa més gran del món, de 2,2 milions de quilòmetres quadrats, el 80% coberts de neu i el gel, i amb per 56.000 habitants. A l’illa, hi ha una important presència del poble inuit, una tribu indígena de 30.000 anys d’antiguitat i que viu repartida pels territoris d’Alaska, el nord del Canadà, Grenlàndia i la regió russa de Txukotka. El partit socialista i independentista IA, presidit per l’ex-cantant Kuup Kleist va obtenir la victòria electoral el 2 de juny passat.
NAAJA AL FONS DE LA MEMÒRIA
(…)
Quan qued per parlar amb el meu amic poeta Andreu Lliteras sé que hi ha
una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més mínima intervenció per
la meva part. El bessó, el nucli de les nostres trobades capvesprals
per parlar de tot, sol ser una narració de n’Andreu sobre la seva vida
plena d’esdeveniments que sempre m’han interessat, o el recital del seu
poema en procés, que també em resulta sorpresiu i refrescant. Per això
ahir, quan quedàrem en el bar Varadero, un lloc magnífic del port de
Palma des d’on es domina tota la façana marítima des del castell de
Bellver, el Palau de l’Almudaina i la Catedral fins a l’Arenal, per
prendre uns gins tònics vaig quedar impactat quan vaig trobar n’Andreu
que ja duia una copa i em contava entre grans aferrades pel coll
l’alegria de veure que l’autonomia de Grenlàndia era un fet. Pobre de
mi no en sabia res del poble inuit, una població indígena, potser seria
millor dir autòctona, que prové dels grups de caçadors, amb les seves
famílies corresponents que fa trenta mil anys, van passar l’estret de
Bering fins a Sibèria i a poc a poc es van anar disseminant pel Pol
Nord fins a Grenlàndia.
I amb un fervor que feia estona que no li coneixia n’Andreu em contà
aquesta història: Es calcula que actualmnet hi ha 150 000 inuits a les
regins àrtiques d’Alaska, Nunavut, Grenlàndia. Parlen la llengua
inuktitut que fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril
de 1999 al Canadà aconseguiren una autonomia importat amb el nom de
Nunavut que vol dir la nostra terra en inuktitut, tenen un parlament i
una capital, Igaluit. Nunavut és un territori àrtic de dos milions de
quilòmetres quadrats i trenta mil habitants que arribà a un acord amb
el govern canadenc: els inuit renunciaven a les reivindicacions
territorials a canvi d’una autonomia especial. I com punyetes saps
tantes de coses d’aquests inuit?, li vaig tallar el discurs que
semblava inacabable. Ah, estimat amic, tu saps que fa dos anys em varen
convidar al Festival de Poesia de Trois–Rivières al Quebec. Allò era
una festa, seixanta poetes vinguts de tot el món que durant quinze dies
recitàvem a res-taurants, bars, teatres, escoles, associacions de veïns
i fins i tot salons de te. Un dematí quan prenia el cafè amb llet mig
adormit per la marxota fins a la matinada la vaig veure: tenia uns
vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa, uns pòmuls marcats, un
somriure explosiu i una llarga cabellera recollida en una cua com les
pageses mallorquines. Em va faltar temps per demar-li de quin país era.
I amb un francès molt especial entremesclat d’anglès em contà que era
una poeta inuit i que venia per recitar al festival. Quedàrem per
dinar. Record que em vaig haver d’aixecar un parell de vegades perquè
m’explicava coses tan emocionats que no volia plorar davant d’ella.
Quan em dir fil per randa la situació de la llengua i la cultura inuit
vaig pensar que els catalans eren una llengua forta i imperialista.
Ells es trobaven dins la pèrdua contínua i accelerada. Feliçment havien
aconseguit transcriure els sons i ara ja tenien un alfabet i un
diccionari en procés. Però per molt que diguessin que el govern
canadenc protegia la seva cultura tenien problemes socieconòmics
terribles: un altíssima tasca de desocupació i un fracàs escolar molt
gran. El seu estimat, feia feina de camioner sense papers a Nova York i
ella estava molt nerviosa perquè havien quedat que arribaria ahir i no
en sabia res. També em contà que la seva poesia era sempre inspirada,
que escrivia els pomes a raig i que després no tocava res. Em contà que
el seu primer poema va sortir un dia de matí que en va tenir molta de
necessitat. Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i que feia
molta d’estona que no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren
que el seu germà havia tingut un accident. I era a la mateixa hora que
ella escrivia el poema. Creia en la força mediúmnica del poeta. Ens
donàrem cita per la nit al bar Zenobio on es feia l’off festival:
decidírem que sortiríem plegats i cantaríem una cançó de bressol: ella
inuit i jo catalana. Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar per ella
i semblava que ningú no la coneixia. Els organitzadors del Festival em
digueren que no havien convidat cap poeta inuit que es digués Naaja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!