Som tan aficionat al color, al mar, al cel i a totes les combinacions que se’n poden donar, que hi hauria molt per escriure en aquesta arribada a Venècia amb una llanxa taxi on vol sobre les onades que crea la velocitat entre l’aeroport Marco Polo i aquell conjunt de noms —San Giorgio Maggiore, Hospedale Corsini, Santa Maria dei Frari, Rialto, San Rocco, Ca’d’Oro, Foscar, l’Accademia, San Marco, Santa Maria della Salute— que per si mateixos són pedres precioses desgastades, i ben engastades, en els plecs d’aquesta memòria d’un home, Roc Puignet, que acaba d’estrenar la setantena amb un viatge imprevist a aquesta ciutat feta malbé en què un senyal del passat més llunyà li fa pampallugues plenes de llampecs d’una lucidesa tan exagerada com artificial.
(…)
Potser t’hauria agradat que escrivís per començar una cosa així, amb
aquest enrevoltillament com a casual que converteix la frase en una
acaronadora sensació de sinuositats que et fan pessigolles pel cuc de
l’orella, i, amb les garlandes d’ornament de les paraules esculpides
pels meteors de la història, aconsegueix deixar-te la impressió d’una
arribada al més excitant: allò que coneixes des de fa estona, emperò,
quan hi tornes, es metamorfosa i et crea el miratge d’una exploració
contínua de llocs familiars. Allò més familiar pot esdevenir el més
sinistre, m’havies amollat rememorant Freud just quan et vaig conèixer,
i allò em deixà una impressió d’ambigüitat de la qual sempre m’ha
costat desenganxar-me.
M’hauries indicat, amb la severitat divertida d’aquell que no vol ferir
però que tampoc vol deixar l’altre dins la indiferència, que Venècia ja
ha estat escrita i pintada mil i una vegades, que ja no queda res per
descobrir, per descriure, i que qualsevol recerca d’originalitat és una
tasca abocada directament al més estrepitós dels fracassos.
M’agradava aquesta manera que tenies d’agafar el cigarret amb la punta
dels dits per acostar-lo a aquells llavis que hauria desitjat tenir tot
el temps entre els meus, com si fos un adolescent luxuriós enlloc d’un
home madur i deteriorat, per, després de pegar unes xuclades molt
ràpides, tirar el fum amb una violència nerviosa cap a les aigües
remogudes del Gran Canal des del balcó davall la lògia de Ca Bastiria,
on m’havies convidat a una festa d’aquelles tres al·lotes descendents
dels Dogos que, abans de vendre aquelles pedres familiars plenes de
verdet a un milionari rus, celebraven amb la noblesa fonda de valentes
dones tot un final d’època.
Mentre la llanxa taxi passa per davall el pont de Scazi per agafar el
Gran Canal, em deix engatar per aquell color de rosa seca, aquarel·lós,
tènue, tornassolat i eteri dels totxos antics i descolorits que
s’enfonsen en les aigües llotoses i donen un poc de serenitat al meu
cos, que enyora la cambra ampla de l’Hospedale per netejar-se de la
pols del viatge i retrobar la força de sortir per perdre’s per
qualsevol canal estret, on el crit d’un gondoler llenega suaument sobre
l’aigua i desapareix en un ensomni tan real com els teus ulls
verinosos, que em deixaven sense defensa quan em deien tantes de coses
que no vaig saber entendre. Segur que em retrauries que hi ha algun
perfum d’oleogràfic en les paraules que escric per retrobar-te, i
m’amollaries alguna de les teves expressions felices en què es juntaven
l’educació refinada i una certa forma de sectarisme que fornia un tret
del teu caràcter que sempre em va sorprendre. És com si et sentís: ¿no
saps que, durant l’època daurada de la Sereníssima República, el dux
acostumava a celebrar una cerimònia anual sofisticada i amb un protocol
molt estricte en què tirava un anell d’or a l’acqua per solemnitzar el
casament de la ciutat amb les aigües que li donaven vida, riquesa i
poder? Devíem seure en aquell baret on em dugueres vora un campo mínim
que tenia un nom que encaixava amb la teva forma de ser, Sacra
Conversazione, i on, sota les estrelles enganxades al panell bizantí
d’un campanar qualsevol, vaig saber que la felicitat en aquest indret
del Planeta és més forta que la desgràcia, que el bé, per molt amagat
que estigui, supera totes les forces del mal. No eren estranyes a
aquests pensaments les pintures monumentals i íntimes de Jacopo
Tintoretto a l’Scuola Grande de San Rocco, una de les morades
essencials d’aquest artista que fa de la Bíblia un saborós mirador
pictòric que no s’acaba mai. Tu no et cansaves de trobar punts de
vista, gestos, malenconies, prodigis, abisos, trons, amors, clarianes,
tempestes, ascensions, espectacles nutritius, deies que eren. La
Crucifixió del pis de dalt et deixava dins un estat de sideració que em
feia passar pena. Hi ha tants de quadres dins aquest quadre, deies, és
una de les pintures del món que conté més vida humana. Això ho escrivia
Henry James, assenyalaves amb un to un poc doctoral, i afegies: No és
immortalitat el que es respira a l’Scuola de San Rocco, sinó mortalitat
conscient i forçada. Com t’entendrires amb els carpaccios, Carpathius,
deies, d’aquella esglesiola entre dos canals, amb aquell drac de sant
Jordi que tu volies que robàssim perquè et feia molta de pietas. Ha!
Ha! Ha!
Amb un spritz a la mà dreta podria assegurar que no era el mateix
Roberto que ens serví a tu i a mi al restaurant Antico Dolo, on el
vespre de l’arribada vaig anar a sopar per una d’aquelles casualitats
que converteixen aquesta estada veneciana en unes hores tranquil·les i
rememoratives on tu ocupes l’espai més difícil: el de l’entretenidor.
Per acompanyar l’spritz, aquesta droga que no em deixa des que pos la
gargamella dins aquesta ciutat, unes quantes gambes fregides,
especialitat de la casa, i després vaig decidir menjar un tramezzino
dels gruixats, amb cuixot i carxofes. Vaig prendre un vi negre sicilià
que em recomanà el Roberto d’ara i, després de tot això, em vaig sentir
humà per primera vegada des que havia arribat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A estes alçades voler descobrir el món i les amèriques és complicat, a no ser que siga sota una tirania on el remei sempre acabarà sent de consequêncies molt pitjors que una malaltia ben portada.