11 de juny de 2009
Sense categoria
0 comentaris

BARCELÓ&VENÈCIA

Barceló mostra a Venècia la intimitat amb la pintura

 

Enviar
Imprimir
Aumentar el texto
Reducir el texto

Plou i fa sol als jardins esponerosos plens d´antics edificis estat de
la 53 Biennale de Venècia. Per una rara coincidència he pogut quedar
sol amb Miquel Barceló dins aquesta capsa de totxos vermells del vell
pavelló espanyol ple de barcelons –quadres i quadres pintats sobre
llenç d´argila– i l´artista em parla amb fervor, com si acabàs
d´inaugurar en una petita galeria de qualsevol part del món: “he fet
que la llum entràs pel sostre, ho veus?, el sol quan travessa
l´enteixinat de les bigues fa ombres damunt els quadres i produeix unes
altres imatges”. Vertaderament la claror natural també pinta aquestes
superfícies on els pigments es fan Mediterrani, Mar del Nord o real
abstracció de matèria-suport, que quan ens movem d´una banda a altra
inventen aigües de matisos, fan bellumes de boires, canvis de colors.
Quan passeig entre la creació sense aturall, que va del 2002 al 2009,
comprov les etapes d´un cos que canvia: les ceràmiques amb bonys i
forats que es conjuguen en la pell ceràmica de la Seu de Mallorca amb
la performance Paso Doble com a lliçó i espectacle, la sabonera marina
estalacticosa que és la llavor de la cúpula cova calidoscòpica de l´ONU
de Ginebra, les grans pinzellades blanques orientaleres, que vénen dels
vuitantes, fetes d´un gest potent que són rius sobre un verd
transparentós tot travessat de piragües, humans i animals, pur grafit
esborradís, els goril·les immensos, negres, amb cara de bonal·lots fets
amb trets incissius i nerviosos com en un autoretrat dels 80 sobre un
cartró d´embalar, els plecs plans de les ones blanques que acaben sobre
un marró clar sorrenc… Exhibició de recerques en una posada en escena
ordenada, elegant i serena del comissari Enrique Juncosa. Quan Barceló
em mostra la sala petita dedicada a François Augiéras, aquest escriptor
i pintor francès, germà d´Àfrica i d´una escriptura mística i carnal,
que descobrírem els 90, em parla de l´homenatge fondo que ha volgut fer
a aquest amic i mestre que l´ha orientat tantes vegades: “en el País
Dogon ca meva està damunt un penya-segat davant el desert. Al capvespre
veig com cau la fosca i s´encenen fogueres. En algun punt d´aquesta
línia d´ombra, en aquesta frontera mòbil, vaig trobar Augiéras, mort fa
vint anys. La feina del pintor és traginar amb ombres de morts i amb
ossos finíssims d´allò que encara no és nat. L´art modifica el futur
com modifica el passat”. Passam a una sala amb una taula plena de
llibres: “també he volgut que m´acompanyàssiu els escriptors que estim,
tu, en Josep Palau i Fabre, en Blai Bonet, en Joan Vinyoli, en J. C.
Llop, en Miquel Bauçà, n´Andreu Vidal, n´Enrique. Em pareix important
que el públic pugui fullejar aquest autors, o robar-los, però tenim
molts d´exemplars per substituir-los”. Ens acomiadam fins a la festa a
Ca´Zenobio, el vespre. I la lluna plena fa pujar tant l´aqua alta, la
qual cosa no passava en aquesta època des fa 150 anys, que s´ha de
suspendre tot. La no-festa barceloniana esdevé una celebració de la
singularitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!