10 de juny de 2009
Sense categoria
1 comentari

EXERCICI DE DISCIPLINA

En el moment en què vaig travelar amb aquella bossa vermella sé que pensava d’una forma obsessiva en les darreres paraules que m’havia dit el doctor Punyet just abans de sortir de la consulta: He observat amb molt d’interès que quan vostè parla d’algú que estima no sé de tot d’una si es tracta d’una persona o d’un animal. Aquests mots m’havien quedat gravats com un tatuatge visual, i, alhora, m’acompanyava la veu ronca del doctor Punyet com una banda sonora repetitiva, mentre avançava de dalt a baix per tota la Rambla entre l’escenografia multicolor de les flors de maig i aquell pol·len terrible dels plàtans que em deixava la gargamella en sang viva com si l’hagués raspallada amb paper de vidre. Hi havia alguna cosa inquietant i estimuladora en aquesta capacitat meva de no donar el subjecte de la meva estima des del primer moment. Per això quan la bossa vermella s’enredà amb el meu peu esquerre vaig fer un alè perquè aquella troballa m’allunyava encara que fossin pocs minuts de la cantarella marejadora i enervant. Crec que pos molts de qualificatius perquè allà, en aquells gests de recollir la bossa, mirar si hi havia algú a prop que m’hagués vist, posar-me-la davall el braç dret i partir cap al meu volvo negre i quadrat que m’esperava com un tanc, hi ha el trampolí que em va empènyer a fer tot allò que ara intentaré relatar amb la màxima subjectivitat possible. No és això el que em demana el doctor Punyet? Senyor Rafel Capmunt, vull una digressió dels seus pensaments lligats amb les seves accions.
    (…)
Tancat dins el cotxe vaig decidir que ho miraria tot en arribar a ca
nostra. Joana i la nina, Sara, havien partit cap al xalet del Mal Pas i
allò em donava moltes hores de vol. Durant el trajecte fins a Illetes
per aquell passeig Marítim ple de retencions, dues idees em perseguien:
la primera visita al doctor Punyet quan ell em va diagnosticar amb
paraules tranquil·les: en vostè hi ha una dona; i la segona idea que
era com una abella que em zumzumejava intentant entrar a l’ull dret
mentre deia com una lletania: és la bossa d’una dona, no en sents el
perfum? He de confessar que vaig intentar aparcar en dos moments
diversos per obrir la bossa vermella, emperò en el darrer instant la
presència de la policia i un conductor malparit que em va fer una essa
i em va prendre el lloc, em feren desistir. El temps s’allargassava i
l’aire condicionat no servia per escampar aquella boira calitjosa que
m’enterbolia el cervell. En arribar a casa em vaig treure la roba a
l’habitació de matrimoni i vaig pujar al meu estudi que era un lloc
sagrat per tothom. Ja veu doctor Punyet que no em passa cap detall pel
sedàs.
Post scriptum que no hi té res a veure: M’agrada que l’anglès hagi arribat al milió de mots.
    Allò era la cova d’Alí Babà. Havia escampat el contingut de la
bossa vermella damunt la moqueta blanca i un paisatge real d’objectes
de tota casta s’escampava davant el meu cos tens que no sabia per on
començar a tocar. Crec que una erecció suau s’insinuà quan vaig
decidir-me a agafar, amb els guants de làtex, el moneder del mateix
vermell que la bossa amb un tancador daurat que estava romput. En veure
els carnets ben ordenats vaig saber que m’havia tocat la grossa. I en
llegir el seu nom, Raquel Sartorà Finós, vaig tenir un calfred
fortíssim que em va fer tremolar tot la còrpora amb la intensitat d’un
orgasme. Allò de bisexual i pluriorgasmàtic també em ballava pel cap,
n’estic segur. Aquell somriure de dama de Marie Antoinette em seduí. A
Raquel li agradaven les fotografies perquè dins un departament que el
lladre ni havia obert hi havia un àlbum de retrats de formes i èpoques
diverses: Raquel joveneta en blanc i negre amb una gran cabellera,
Raquel en color aferrada a un home que li guanyava de trenta anys com a
mínim, Raquel amb dos nins i l’home gran al costat, Raquel amb dos
joves sense l’home gran, Raquel en un dinar familiar també sense
l’home. Vaig suposar que Jacob s’havia mort. Per què avanç
esdeveniments? M’agradaria descriure com m’encisaren aquelles coses que
m’enrevoltaven i que tenien la bellesa del desconegut aliè, això crec
que era el que em feia brunzir de gust. Quan pintava amb el llapis de
llavis de Raquel el dors del meu peu esquerre i comprovava la foscor
suau d’aquells pigments tan vaselínics em sentia transportat a una sala
de bany on vaig ser feliç. Prémer l’ampolla de colònia que semblava un
diamant tallat i sentir aquell nuvolet de frescor devora l’orella dreta
em va produir un atac d’ofec que ja sabia. Tot quant agafava, una
ploma, un carnet de notes, una pinta, un mocador de randa, un paquet de
tabac, un fulard, un encenedor, un clauer en forma de lluna, tot es
densificava com si fossin píndoles que em transportassin a llocs
anteriors que fins en aquell moment no havia tornat recordar. Totes
aquelles coses desordenades que anava tocant, acaronant, sentint i
deixant de costat, formaven un camp magnètic que m’amarava d’un
excitació que coneixia massa bé.
    Per què no ho tallares de cop? No ho sé, sí ho sé. Perquè allò
m’agombolava, em donava un plus de gust, em feia córrer pessigolles,
m’empenyia amb placidesa i tremolors cap a llocs familiars amb la
intensitat devastadora d’un tsunami que res no podia aturar. Vaig tenir
dues pol·lucions mentre recollia cadascuna d’aquelles peces dins la
bossa vermella.
Em vaig vestir d’una estirada. Quan partia va sonar el telèfon i no
vaig respondre. En arribar a les cabines de la cala sabia que Raquel em
contestaria. Vaig posar la meva veu més artificiosa i amable. Li vaig
contar amb tots els pèls i senyals que havia trobat la seva bossa
davall les rodes del meu cotxe. Calia que anul·làs les targetes. Els
documents, creia, no els hi havien robat. Vol que li dugui a ca seva?
No es molesti. Em va donar l’adreça que ja sabia. Vivia en un pis molt
gran que pegava a la plaça Major. Quan feia deu minuts que havia
travessat la porta ja em trobava dins un saló que dominava tota la
verdor de la Rambla bevent una copa de xampany. M’explicà la novel·la
familiar que ja havia intuït. L’home havia mort. Els fills, Josep i
Benjamí, havien partit a Barcelona. Tenia la impressió de conèixer
Raquel molt bé, molt aviat, i vaig quedar tan estupefacte com sempre
quan el mecanisme es va posar a funcionar tot sol i em vaig trobar la
pepa morta entre les mans enguantades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!