4 de juny de 2009
Sense categoria
0 comentaris

AVUI NIT DE LA POESIA A L’ONZÈ FESTIVAL DE POESIA DE LA MEDITERRÀNIA

TOTS ELS AMADORS DELS MIL I UN SEXES DE L’ESPERIT HI ESTAU CONVIDATS!
POETES A BORBOLLS EN TEMPS DE CRISI
Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la.
Joan Brossa

Envestesc la celebració de la paraula irradiadora d’energia d’aquest Onzè, 11è, XI Festival amb tres poetes —Maria Àngels Anglada, Iannis Ritsos i Raimon— que per un atzar que no existeix a l’atzar, fan aniversaris, i representen tres fites essencials i modèliques del mester d’escriure: la recerca i la construcció de formes verbal amarades de música, paraules prenyades de sentits que dins la mateixa estètica que les constitueix nuen la força solidària, la germanor epifànica i la denúncia contra totes les injustícies.
Maria Àngels Anglada ens va deixar fa deu anys i encara la veig fràgil i amable, sàvia i amb un parlar clar i suau però contundent, quan fa molts d’anys va venir a Palma per una reunió de l’Institut d’Estudis Catalans i m’enamorà. Passàrem moltes d’estones plegats parlant tant de la bellesa del món clàssic com de l’horror de l’holocaust i de la necessitat de lluitar sempre seguit per la nostra llengua catalana i pel nostre país, en tots els territoris. Ella ho feia des de la seva obra contratemps (contramort) i en contra del temps (sense data de caducitat), amb aquell sentit de futur que la paraula monumentum pot simbolitzar. I també com a membre numerari de l’IEC fent feina amb la construcció inacabable de la llengua.
(…)
Iannis Ritsos va néixer fa cent anys i és com un germà gran —tots els
poetes bons són carn fraterna— de la Grecitat que amb paraules alades
ens interpel·la, ens toca, ens mou i ens commou amb una veu lluitadora,
lúcida, serena, oracular… El vaig conèixer llegint les traduccions de
la Marguerite Yourcenar, de l’Alexis-Eudald Solà, d’en Joan Casas, i fa
més de trenta anys vaig fer una versió per a la tevé catalana de la
seva Ismene, dirigida per Manuel Lara i interpretada per Pep-Maür
Serra, Conxita Bardem, Nadala Batista, Sergi Mateu i Rosa Crehuet, que
va ser tota una revelació. El vertader poeta ha de cercar sempre la
precisió del llenguatge: investigar aquesta exactesa musiquera i
científica, treballar hores i hores per enllestir uns versos ben fets
era la feina de Ritsos. I va conjugar la zona moral de la
responsabilitat d’escriure al més bé possible, de fer lletres
memorables amb una defensa de l’individu humà assetjat per totes les
dictadures, i atacat per totes les inquisicions.
Raimon va escriure i musicar la cançó Al vent fa cinquanta anys i es va
convertir per a totes les generacions catalanes que van del franquisme
al procés democràtic fins ara mateix, en un símbol de lluita,
d’alliberament i també de plaer. Ell ha bressolat els nostres combats
més durs i no s’ha aturat de crear i cantar obres —pròpies i dels grans
mestres, com Ausiàs March o Salvador Espriu— en què la poesia més
quotidiana es fa cant coral de tot un poble que no vol morir, així de
clar i català.
Després de llegir els poemes d’Anglada i de Ritsos, d’escoltar el crit
musical i fondo de Raimon, hom es tem de les grans funcions benèfiques
de la poesia, i ara, quan la crisi, espiritual i sobretot financera,
ataca pertot, més que mai: fer créixer ulls de sensibilitat humana,
ajudar-nos a viure, demostrar que la vida no basta i que la poesia és
un plus de vida, és més vida que la vida. I després de llegir els
poetes, d’escoltar-los, d’assaborir-los, cada individu humà se sent més
trencadís i més dur, més fràgil i més segur, més consolat i més
vulnerable, més ferm i més commogut, més savi i més boig, més
discernidor i més lliure, més coneixedor de les zones abandonades d’un
mateix. L’elegància moral i l’ètica de l’escriptura van de bracet amb
aquests tres noms que formen el frontispici d’aquesta trobada de poetes
de llengües i cultures que envolten, per enfora que sien, aquesta mar
de savieses i de fronteres, de coneixement i de guerres, aquest bressol
i viver de cultures de la Mediterrània. Aquests tres noms són un símbol
de lluita per aprendre a ser els que volem ser, per netejar la pols de
l’oblit que ataca des de fa massa temps, per no renunciar mai als
nostres somnis i per voler ser bons en un Planeta on el Mal corr arreu
com un fantasma.
Aquesta mescla d’atzar i necessitat, de contacte i de joc, de connexió
i de possibilisme, que és la base de la tria poètica festivalera, ha
fet que s’apleguin poetes de llengües tan petites com la danesa, la
gallega i la maltesa, poetes de llengües no escoltades mai en el
festival com l’hongaresa, l’eslovena i l’esperanto, poetes de llengües
grans com l’espanyola i l’anglesa, poetes de llengües germanes com la
francesa i la italiana i poetes de la nostra llengua catalana, que
s’ajuntin tots ells durant uns dies en una polifonia que demostra la
vitalitat i el valor de la paraula en aquesta època de confusió, de
robotització i de crisi mundial: aquest és el bessó i el llevat d’una
trobada de dones i homes que es dediquen a realimentar el cant, a
reactivar i vivificar aquesta eina inacabable del llenguatge, que és
l’essència de l’ésser humà, allò que ens fa humans de bon de veres. La
poesia ens fa sentir. I si no sentim, com volen els grans sistemes
anestesiadors, uniformitzadors i reductors, serem uns purs zombis. Cal
no oblidar-ho mai.

En aquesta era líquida travessada de pandèmies morals i patològiques,
amb grans dictadures i nacions que lluiten per la seva llibertat (basta
veure la Xina i els pobles sotmesos de Cuba o del Tibet com a exemple),
amb guerres i fams amb noms i llinatges arreu del món (ara mateix les
notícies parlen d’assassinats a l’Afganistan, a l’Iraq, a Sri Lanka, a
Darfur, etc.), amb desocupats d’aquesta gran crisi del capitalisme
amarat de tòxics econòmics (700.000 aturats només als Països Catalans),
amb escriptors perseguits, empresonats i assassinats per mor de les
seves idees (ara fa vint anys de la fatwa contra Salman Rushdie i n’hi
ha una altra de la màfia napolitana contra Alberto Savinio, i no hem
pogut dur alguns escriptors palestins i àrabs per mor de problemes
polítics), la poesia és una de les armes més vives per a la pau, per a
la llibertat, per a la saviesa, per a la justícia i per a la felicitat
dels individus i de les societats. Hi ha tota una cartografia poètica
de veus que salvant els noms de les coses hi deixen la pell per fer la
terra més vivible, més harmoniosa i més feliç. Cal repetir-ho de bell
nou i no ens en cansarem mai: la poesia és una font de salut i de
bellesa en uns temps malalts i lletjos, i per això val l’alegria
llegir-la, escoltar-la, convertir-la en carn de la nostra carn i sang
de la nostra sang, cervell del nostre cervell i oxigen de la nostra
sensibilitat. La poesia és una forma de convertir en vida la música de
les paraules.

COM PODEM CANVIAR EL MÓN I COM PODEM CANVIAR NOSALTRES?
De bell nou en el temps del We Can d’Obama, un alè històric que recorr
el Planeta, aquesta és una pregunta que es fan milions de persones.
Això també es demanen els poetes d’aquest onzè festival i ho intenten
respondre fent acrobàcies amb les paraules, esmicolant-les,
escatant-les, tallant-les, obrant-les a voler fins que diguin allò que
no havíem sentit mai. I, alhora, analitzaran i expressaran els diversos
significats del canvi, especialment en la literatura. I tot això tenint
ben present una constel·lació d’aniversaris que d’alguna manera
il·luminen aquesta deriva arrossegadora amb clarobscurs significants on
vivim (i desmorim): des del mestratge de Galileu Galilei amb la seva
invenció del telescopi que revolucionà l’astronomia (1609) a la
publicació pel savi Darwin de L’origen de les espècies, que dibuixà el
camí evolutiu dels humans (1859), des de la Revolució Cubana (1959) a
la caiguda del mur de Berlín amb el col·lapse dels comunismes de l’Est
d’Europa (1989) i a la plaça de Tiananmen (1989). Tot de fites que cal
tenir presents i que ens diuen alguna cosa del que som, que ens fan
pensar, que ens fan pensera.

I, COM SEMPRE, GRÀCIES A TOTS!
Aquest Festival és possible gràcies al suport generós de nombroses
persones que han dedicat temps, esforç i fervor a la recerca de poetes,
a la traducció, a l’organització, a la publicitació i a la vivificació
d’aquesta illa de veus poètiques que lluiten per la pau, la saviesa i
la joia. Gràcies a les institucions públiques que apareixen en els
títols de crèdit, presidides pel Consell de Mallorca i la Casa Museu
Llorenç Villalonga, per la confiança i l’empenta per fer possible
aquesta festa de la paraula. Gràcies als centenars de persones que de
forma anònima catalitzen i divulguen aquesta celebració del valor i el
gust de la paraula. I gràcies, sobretot, als poetes participants, sense
la feina, la presència i la passió dels quals no seria possible fruir
d’aquest encontre de llengües i cultures i d’aquests concerts verbals i
musicals singularíssims. Per molts d’anys i bons a tothom!
Telloc, maig, 2009
Biel Mesquida

 

POETES A BORBOLLS EN TEMPS DE CRISI
Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la.
Joan Brossa

Envestesc la celebració de la paraula irradiadora d’energia d’aquest
Onzè, 11è, XI Festival amb tres poetes —Maria Àngels Anglada, Iannis
Ritsos i Raimon— que per un atzar que no existeix a l’atzar, fan
aniversaris, i representen tres fites essencials i modèliques del
mester d’escriure: la recerca i la construcció de formes verbal
amarades de música, paraules prenyades de sentits que dins la mateixa
estètica que les constitueix nuen la força solidària, la germanor
epifànica i la denúncia contra totes les injustícies.
Maria Àngels Anglada ens va deixar fa deu anys i encara la veig fràgil
i amable, sàvia i amb un parlar clar i suau però contundent, quan fa
molts d’anys va venir a Palma per una reunió de l’Institut d’Estudis
Catalans i m’enamorà. Passàrem moltes d’estones plegats parlant tant de
la bellesa del món clàssic com de l’horror de l’holocaust i de la
necessitat de lluitar sempre seguit per la nostra llengua catalana i
pel nostre país, en tots els territoris. Ella ho feia des de la seva
obra contratemps (contramort) i en contra del temps (sense data de
caducitat), amb aquell sentit de futur que la paraula monumentum pot
simbolitzar. I també com a membre numerari de l’IEC fent feina amb la
construcció inacabable de la llengua.
Iannis Ritsos va néixer fa cent anys i és com un germà gran —tots els
poetes bons són carn fraterna— de la Grecitat que amb paraules alades
ens interpel·la, ens toca, ens mou i ens commou amb una veu lluitadora,
lúcida, serena, oracular… El vaig conèixer llegint les traduccions de
la Marguerite Yourcenar, de l’Alexis-Eudald Solà, d’en Joan Casas, i fa
més de trenta anys vaig fer una versió per a la tevé catalana de la
seva Ismene, dirigida per Manuel Lara i interpretada per Pep-Maür
Serra, Conxita Bardem, Nadala Batista, Sergi Mateu i Rosa Crehuet, que
va ser tota una revelació. El vertader poeta ha de cercar sempre la
precisió del llenguatge: investigar aquesta exactesa musiquera i
científica, treballar hores i hores per enllestir uns versos ben fets
era la feina de Ritsos. I va conjugar la zona moral de la
responsabilitat d’escriure al més bé possible, de fer lletres
memorables amb una defensa de l’individu humà assetjat per totes les
dictadures, i atacat per totes les inquisicions.
Raimon va escriure i musicar la cançó Al vent fa cinquanta anys i es va
convertir per a totes les generacions catalanes que van del franquisme
al procés democràtic fins ara mateix, en un símbol de lluita,
d’alliberament i també de plaer. Ell ha bressolat els nostres combats
més durs i no s’ha aturat de crear i cantar obres —pròpies i dels grans
mestres, com Ausiàs March o Salvador Espriu— en què la poesia més
quotidiana es fa cant coral de tot un poble que no vol morir, així de
clar i català.
Després de llegir els poemes d’Anglada i de Ritsos, d’escoltar el crit
musical i fondo de Raimon, hom es tem de les grans funcions benèfiques
de la poesia, i ara, quan la crisi, espiritual i sobretot financera,
ataca pertot, més que mai: fer créixer ulls de sensibilitat humana,
ajudar-nos a viure, demostrar que la vida no basta i que la poesia és
un plus de vida, és més vida que la vida. I després de llegir els
poetes, d’escoltar-los, d’assaborir-los, cada individu humà se sent més
trencadís i més dur, més fràgil i més segur, més consolat i més
vulnerable, més ferm i més commogut, més savi i més boig, més
discernidor i més lliure, més coneixedor de les zones abandonades d’un
mateix. L’elegància moral i l’ètica de l’escriptura van de bracet amb
aquests tres noms que formen el frontispici d’aquesta trobada de poetes
de llengües i cultures que envolten, per enfora que sien, aquesta mar
de savieses i de fronteres, de coneixement i de guerres, aquest bressol
i viver de cultures de la Mediterrània. Aquests tres noms són un símbol
de lluita per aprendre a ser els que volem ser, per netejar la pols de
l’oblit que ataca des de fa massa temps, per no renunciar mai als
nostres somnis i per voler ser bons en un Planeta on el Mal corr arreu
com un fantasma.
Aquesta mescla d’atzar i necessitat, de contacte i de joc, de connexió
i de possibilisme, que és la base de la tria poètica festivalera, ha
fet que s’apleguin poetes de llengües tan petites com la danesa, la
gallega i la maltesa, poetes de llengües no escoltades mai en el
festival com l’hongaresa, l’eslovena i l’esperanto, poetes de llengües
grans com l’espanyola i l’anglesa, poetes de llengües germanes com la
francesa i la italiana i poetes de la nostra llengua catalana, que
s’ajuntin tots ells durant uns dies en una polifonia que demostra la
vitalitat i el valor de la paraula en aquesta època de confusió, de
robotització i de crisi mundial: aquest és el bessó i el llevat d’una
trobada de dones i homes que es dediquen a realimentar el cant, a
reactivar i vivificar aquesta eina inacabable del llenguatge, que és
l’essència de l’ésser humà, allò que ens fa humans de bon de veres. La
poesia ens fa sentir. I si no sentim, com volen els grans sistemes
anestesiadors, uniformitzadors i reductors, serem uns purs zombis. Cal
no oblidar-ho mai.

En aquesta era líquida travessada de pandèmies morals i patològiques,
amb grans dictadures i nacions que lluiten per la seva llibertat (basta
veure la Xina i els pobles sotmesos de Cuba o del Tibet com a exemple),
amb guerres i fams amb noms i llinatges arreu del món (ara mateix les
notícies parlen d’assassinats a l’Afganistan, a l’Iraq, a Sri Lanka, a
Darfur, etc.), amb desocupats d’aquesta gran crisi del capitalisme
amarat de tòxics econòmics (700.000 aturats només als Països Catalans),
amb escriptors perseguits, empresonats i assassinats per mor de les
seves idees (ara fa vint anys de la fatwa contra Salman Rushdie i n’hi
ha una altra de la màfia napolitana contra Alberto Savinio, i no hem
pogut dur alguns escriptors palestins i àrabs per mor de problemes
polítics), la poesia és una de les armes més vives per a la pau, per a
la llibertat, per a la saviesa, per a la justícia i per a la felicitat
dels individus i de les societats. Hi ha tota una cartografia poètica
de veus que salvant els noms de les coses hi deixen la pell per fer la
terra més vivible, més harmoniosa i més feliç. Cal repetir-ho de bell
nou i no ens en cansarem mai: la poesia és una font de salut i de
bellesa en uns temps malalts i lletjos, i per això val l’alegria
llegir-la, escoltar-la, convertir-la en carn de la nostra carn i sang
de la nostra sang, cervell del nostre cervell i oxigen de la nostra
sensibilitat. La poesia és una forma de convertir en vida la música de
les paraules.

COM PODEM CANVIAR EL MÓN I COM PODEM CANVIAR NOSALTRES?
De bell nou en el temps del We Can d’Obama, un alè històric que recorr
el Planeta, aquesta és una pregunta que es fan milions de persones.
Això també es demanen els poetes d’aquest onzè festival i ho intenten
respondre fent acrobàcies amb les paraules, esmicolant-les,
escatant-les, tallant-les, obrant-les a voler fins que diguin allò que
no havíem sentit mai. I, alhora, analitzaran i expressaran els diversos
significats del canvi, especialment en la literatura. I tot això tenint
ben present una constel·lació d’aniversaris que d’alguna manera
il·luminen aquesta deriva arrossegadora amb clarobscurs significants on
vivim (i desmorim): des del mestratge de Galileu Galilei amb la seva
invenció del telescopi que revolucionà l’astronomia (1609) a la
publicació pel savi Darwin de L’origen de les espècies, que dibuixà el
camí evolutiu dels humans (1859), des de la Revolució Cubana (1959) a
la caiguda del mur de Berlín amb el col·lapse dels comunismes de l’Est
d’Europa (1989) i a la plaça de Tiananmen (1989). Tot de fites que cal
tenir presents i que ens diuen alguna cosa del que som, que ens fan
pensar, que ens fan pensera.

I, COM SEMPRE, GRÀCIES A TOTS!
Aquest Festival és possible gràcies al suport generós de nombroses
persones que han dedicat temps, esforç i fervor a la recerca de poetes,
a la traducció, a l’organització, a la publicitació i a la vivificació
d’aquesta illa de veus poètiques que lluiten per la pau, la saviesa i
la joia. Gràcies a les institucions públiques que apareixen en els
títols de crèdit, presidides pel Consell de Mallorca i la Casa Museu
Llorenç Villalonga, per la confiança i l’empenta per fer possible
aquesta festa de la paraula. Gràcies als centenars de persones que de
forma anònima catalitzen i divulguen aquesta celebració del valor i el
gust de la paraula. I gràcies, sobretot, als poetes participants, sense
la feina, la presència i la passió dels quals no seria possible fruir
d’aquest encontre de llengües i cultures i d’aquests concerts verbals i
musicals singularíssims. Per molts d’anys i bons a tothom!
Telloc, maig, 2009

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!