VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA! TV 3 ACABA DE DESAPARÈIXER DELS TELEVIDENTS DE LES ILLES BALEARS!
Quan ho he vist em pensava que era una d’aquestes proves que es fan tan sovint a la tevé.
Però no era així: no es pot veure TV3 a les Illes Balears.
Ho trob escandalosament feridor, terrible i un reflex de l’estat de la nostra cultura catalana i democràtica, tota la cultura.
És un senyal de barbàrie!
CAL PROTESTAR PER TOTS ELS MITJANS POSSIBLES!!!
ÉS UN ATEMPTAT COMUNICATIU!!!!
BUFFFFFFFFFF!
ESPAI DE COMUNICACIÓ CATALÀ, ON ETS?
BUFFFFFFFFFFFF!!!
SORT QUE VICENT PARTAL EM DÓNA ENERGIA I ANGLE DE VISIÓ JUST CLAR I CATALÀ!
(…)
nacionalista espanyol UPyD Rosa Díez ha participat aquest cap de
setmana en una manifestació a Mallorca contra el que ella considera que
és “la imposició” de la llengua pròpia dels mallorquins. Envoltada de
coneguts militants de l’extrema dreta i del quasi amortitzat Albert
Rivera Díez vol donar en les eleccions europees un pas més en la seua
escalada: esdevenir el partit frontissa i posar el nacionalisme
espanyol en el centre del joc del poder a Madrid. Pronostique que ho
aconseguirà. Perquè igual que passa ací allà també hi ha molta gent
farta.
Allà, a Espanya, també hi ha molta gent farta de nosaltres. Amb un
cansament alimentat per dècades d’incomprensió i que creix tant com el
contrari creix ací. Ningú, des d’Espanya vull dir, ha fet mai cap pas
per a fer-li entendre a un senyor de Valladolid que aquest és un estat
plural en termes culturals. Al contrari. Així doncs, quan aquest
hipotètic senyor de Valladolid, veu créixer la desafecció a Espanya
entre nosaltres com voleu que reaccione?
Rosa Díez ho ha entès ràpid: aquest és el filó de la política
espanyola la pròxima dècada, l’únic camí per a crear un tercer partit
amb cara i ulls. S’hi ha llençat de ple i ho tindrà fàcil.
Per a aconseguir-ho però necessitarà remarcar encara més el seu
paper anti-sistema i mig màrtir. Com que ve del País Basc se li suposa
el patiment però no pararà de furgar perquè sap que aquesta és la
manera de créixer. Ho va fer a Sant Jaume de Galícia fa unes setmanes,
ho ha fet a Palma aquest cap de setmana i ho farà en qualsevol lloc on
puga aconseguir una bona fotografia d’ella embolicada en la bandera
aquesta que en diuen constitucional. I cada vegada que ho faça guanyarà
vots a Espanya, molts, i alguns entre nosaltres.
Hi ha qui es posa nerviós en veure el creixement electoral de Rosa
Díez i en paral·lel el creixement del seu activisme en els països
pseudo-espanyols. Jo no, al contrari. A mi em sembla una excel·lent
prova de que malgrat tot anem molt bé. Al cap i a la fi per a que dos
se separen el millor és que tots dos pensen que no hi ha manera
d’entendre’s ni cap raó per a seguir junts. I aquesta és la diferència
entre Rosa Díez i el PP i el PSOE. Aquells encara pensen que han
d’acceptar un mínim de diferències i aguantar-les tant com siga
possible. La Díez no. La Díez és una supremacista. I sempre els
supremacistes, la darrera prova a Sèrbia, acaben sent molt eficaços a
l’hora de desmuntar estats irreals.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema es a la fi del sistema, després de 28 anys de la mort de l’anterior cap de l’estat encara no hem estat capaços de superar els 40 anys de gloriosa pau, la democràcia actual només es una hereva directa de l’anterior orgànica.la “Sèrbia ” que conreen aplaudiments i adhesions de tota casta i mida al centre-sud-oest peninsular i critiques a les nacions perifèriques. Penso que tant el PSOE com els seus satèl·lits federals fan el joc a la dictadura que antigament fou la seva enemiga donant espai als irracionals sentiments espanyolistament serbiosos que pots sentir a qualsevol indret de l’estat, en boca de molts. I que a qualsevol altre lloc civilitzat del mon ningú s’atreviria a dir . . . al menys dins un àmbit de normalitat democràtica. Això és una de les anormalitats del sistema que molts lloen com a figura intocable, vull dir constitucionalment intocable.
L’anomenada transició democràtica només es un seguit de pactes que formalitzaren les forces polítiques de aquell moment, qualcunes d’elles ja no hi son, i d’altres no només hi son, si no que les mateixes persones que pactaren encara hi tenen influència.
Adaptaren les estructures de l’estat existent per donar-li bàsicament una imatge més combregadora per a tothom. Agafaren el vell edifici i hi posaren una capa de pintura ben gruixada sense canviar gaire el que hi havia davall. El PSOE es una d’elles, i s’adaptà perfectament a les estructures de la democràcia orgànica heretant una sèrie de posats i maneres de fer més aviat impresentables que s’han mantingut per sobre del funcionament democràtic de les institucions amb totes les reformes que vengueren després. Malgrat el deix internacionalista, transversal, republicà, etc. que figura al seu ideari, als seus dirigents encara hi romanen actituds a
La Rosa Diez i el seu partit igualment que altres del mateix deix son fills d’aquests sentiments arrelats a part de la societat.
El poder sigui del color que sigui encarà no accepta critiques, ni dissensions, independentment que aquestes siguin legítimes, respectuoses, etc. O ets “espanyol” o terrorista perifèric no hi ha graduació, l’estat espanyol con ens entén el poder com una dictadura de la majoria. En un mon cada vegada més interconnectat, més divers, i més intercultural, en que estam paint encara la globalització . . . resulta que el nacionalisme espanyol practicat sense embuts per totes les forces polítiques estatals, obertament, descaradament, activament, fa vergonyants els sentiments no espanyols de part de la població de l’estat, tatxant-los, fins i tot acusant-los inquisitorialment de curts de mires, tancats de mollera, antidemocràtics, xenòfobs, etc. En contrast a la pròpia posició integradora, igualitària, internacional, i tots el ismes positivistes que els ve a la boca. En relació a les pròpies actituds front al mon contraposadament a les dels nacionalismes perifèrics.
Quan el mateix fet discriminatori del rebuig de la no acceptació al pensament divers dins de l’àmbit de l’estat, fins i tot criminalitzant-lo com s’està fent. Representa en si mateix un exercici de pensament regulat l’estat vol controlar el pensament dels propis nacionals ? Hi ha molt escrit sobre l’assumpte.
Que qualcú m’expliqui quins estats actual o pretèrits ho practiquen, ò ho practicaven.
Si això es qualitat democràtica que torni venir qualcú i insisteixi en l’explicació.
Si això no fa ciutadans de primera (amb tots els drets) i ciutadans de segona (només amb part dels drets dels primers) que torni venir qualcú i m’ho torni a explicar.
A “Castilla . . .” ho tenen molt clar, ho diu perfectament el lema o la marca de la casa de la “Comunidad de Madrid”, “Madrid la suma de todos”. A Madrid sumam tots però el problema és que no hi som tots, això sintetitza un dels sentiments impresos al moll de l’ós de l’Espanya no perifèrica, que il·lustra perfectament la serbiositat de l’estat, tots estam obligats però part no contam al menys totalment.
Ens ho hauríem de fer mirar.
Lluitem contra aquesta guarda de pocavergonyes de manera individual i efectiva: de ben segur que tots en tenim uns quants (amics, coneguts, saludats…) amb carnet d’alguns dels partits polítics responsables de la feta (“dels nostres”, com diu Vicent Partal tan encertadament) i fins i tot amb sou i càrrec “al nostre servei”. A partir d’avui, i fins que no es rectifiqui la malifeta, comunicau-vos-hi sempre sempre en espanyol: a casa, al carrer, al bar, a la feina, arreu. Que ho sàpiguen, què és haver de viure com un foraster a ca teva (tot i que n’hi haurà més d’un que farà un alè). Girau-los la llengua.
És el mateix que va fer Guardiola amb el Barça a la Copa Catalunya, reservar els titulars per a competicions més importants.
És a dir la principal qüestió que patim és que som invadits i ocupats per televisions alienes.
Doncs això podria significar el primer pas per declarar les televisions castellanes com a estrangeres, per de després crear-ne unes pròpies del nostre ambit.
Escric des de Gràcia (Barcelona) i tinc la sort de poder veure quan em ve de bust el canal IB3. He pogut descobrir trdicions, receptes i fins i tot trobar algún amic a kla pantalla conduint un programa.
La meva sorpresa va ser, arran d’un partit del Barça que aquí no podiem veure però anunciat ala graella d’IB3. aquell dia vaigh descobrir que el que m’feria no era el canal ober sinó el mateix que es dóna per internet, l’internacional.
No voldia pensar que el que ara us han fet allà sigui per una malentesa reciprocitat.
Encara amb la ressaca del mes de maig del barça ( he tocat el cel si es que n’hi ha) i emprenyada cada setmana per censurar-me des d’IB3 a veure el barça pel canal que jo vulgui(on és la llibertat progressistes?) ara resulta que ja no ho podré veure més que per satèlit si vull gaudir de la millor televisió de l’estat. Deu esser l’ùnica manera de que la fems televisió d’IB3 té de fer audiència.
Aquests que manen ho fan molt bé perquè torni el PP.