Plagueta de Bord

Costa de Valldemossa, 27 de maig de 2009. Sis de l’horabaixa. No puc agafar l’alè. No puc respirar. Fa una calitja d’ofec. Aquesta primavera és terrible. El pol·len i els meteors intenten desarborar-me. Tant fa un sol matador com un fred siberià. Pels dos finestrons d’aquesta caseta penjada en un marge entre Miramar i Son Marroig entra una claror d’ambre fus que em fa sentir com un insecte fossilitzat dins una resina prehistòrica. No! Això és una imatge depressiva! Aquesta llum carabassa forta, que taca tots els racons de la sala amb les parets entapissades amb els teus centenars de llibres sobre Sissí i la seva època (sí, ja sé que no t’agradava que l’anomenàs així, era un comodí de quan era petita) és com carn de codonyat. I quan dic aquests dos mots, un tros de la meva infantesa santanyinera s’il·lumina amb el codonyer de ca la tia Guillema i aquell perfum intens de les fruites bonyarrudes que no em deixaven menjar crues perquè tallaven el bocí. Tu em vares tallar en bocins, Quima, quan derrapares el passat deu de febrer en un revolt de la carretera de Llucmajor a Campos. Fores d’una elegància moral tan estricta, que cercares el lloc exacte perquè no pensàs ningú en el suïcidi. «Ja hi ha hagut tres accidents mortals, aquest hivern, al mateix indret», m’amollà el jutge. Però jo sé que no va ser un atzar. Les darreres paraules que em digueres foren que passaríem els deu primers dies de juny en aquesta caseta de Son Malutx, el teu cau, «el meu úter», deies, esperant qualcú. «És una sorpresa magnífica. No et vull contar res. Només et diré que té molt a veure amb l’assassinat d’Elisabeth aquell deu de setembre de 1898 en una terra de ningú: entre l’hotel Beau-Rivage i aquell llac Leman que tant li agradava, perquè tenia el mateix color que el mar.» Eres solitària, tancada, escèptica, brillant, maniàtica, lúcida i anticonvencional. Per això t’estimava com una boja. Per això som aquí, ofegant-me amb els teus records i amb aquesta humitat que amaga fins i tot la posta de sol, que esdevé grisa, grisa amb una resplendor vermella al fons.   
(…)
Costa de Valldemossa, 29 de maig de 2009. Quan em digueres que et
regalàs un manicomi, em vaig posar a tremolar. Sé que et vaig
contestar: «Delires, delires, no pot ser mai que pensis el que dius.»
Començares a riure com una posseïda mentre m’amollaves: «T’has
convertit en una positivista del Cercle de Viena, vas a les
conferències sobre neurosi del doctor Sigmund Freud i als concerts
geomètrics de Schönberg. No eres així quan ens estrenyérem les mans a
la llibreria de vell de la plaça de Santa Eulàlia.» Sabies encertar en
el centre de la sensibilitat, quan volies. Com m’agradaria tornar a la
claror d’aquari d’aquella llibreria, on et vaig conèixer! Fores com una
aparició: tota negra, amb un capell i un vel davant la cara. Vaig
quedar bocabadada quan et posares les ulleres damunt la xarxa del
tapalletges, com li deia mumare, i em preguntares: «Puc mirar  l’àlbum
amb tu?» I t’acostares. Jo tenia entre les dues mans aquell llibre de
cobertes folrades de vellut granat on les fotos i les postals formaven
un galimaties deliciós: el Dom de Berlín, els diversos mitjans de
transport creats per a l’Exposició Universal de París de 1878,
l’interior del Casino de Montecarlo, una imatge del palau Aquil·leion
de Corfú, el retrat oficial de Sissí per Wintherhalter, el Grand Hotel
de Palma amb una frase amorosa signada per C. Homar, dos angelets amb
les ales roses damunt un avet nevat, l’Arno il·luminat per les festes
de tricentenari de Miquel Àngel a Florència el 1875, un anunci de le
Fer Bravais (Reconstitue le sang des personnes épuisées et fatiguées),
l’entrada de les catacumbes de Kiev, el Palau d’Hivern de Sant
Petersburg, una vista de Wiesbaden amb una frase de la baronessa Yella
Spens Booden per a Ludwig Vives. Quan aparagueren el iots Nixe i
Miramar devora la Foradada, la meva mà esquerra i la teva mà dreta
coincidiren per agafar aquella foto tan grogosa i lluent com l’aire que
m’envolta, com la visió de la Península Sagrada, com l’anomenaves, que
tenc davant sense ni el vaixell de Sissí ni el de l’Arxiduc. Allà ens
enamoràrem, vora la foto d’Antoni Vives feta el gener de 1893 quan
Sissí visità totes les possessions de l’Arxiduc en companyia de la
comtessa Maria Festetics. «Sé que qualque dia podré tenir el diari de
la Festetics. És una intuïció.», digueres. I em mostrares l’àncora que
t’havies fet tatuar a l’espatlla: «Com la de l’emperadriu Elisabeth.
Crec que la Festetics era l’única que l’havia vista. I ho conta.» Ara
fa tanta calor que tenc una migranya terrible, el panorama és com una
taca de mel boirosa; oliveres, pins, marges, cel i mar tot empastat.
M’agradaria trobar una encletxa dins el paisatge (porta, finestra o
escala d’incendis) per poder fugir d’aquesta presó d’or. No he rebut
cap notícia. Però hi ha un renouer de màquines terrible però alegre:
esbuquen dos xalets il·legals que valien una millonada i feien malbé el
paisatge. Tu, Quima, ballaries d’alegria!
Costa de Valldemossa. Tots aquests dies no he pogut escriure. L’aire
era ple de pol·len i m’ofegava. He estat a punt de partir cap a Palma i
no tornar pus. Però havia de fer el que em comanares. M’he passat
aquests dies ordenant papers i llibres, ofegant-me dins els teus
records estotjats amb cura. Els vespres dormia malament. Mentre feia la
migdiada he sentit que el ca lladrava insistentment. Era un jove
missatger amb un paquet. Semblava el Francesco Spongia de l’Arxiduc
(quin gust de gondoler venecià!) d’una foto que tu tenies amb les dents
molt blanques. L’he convidat a cervesa. M’ha dit que els paquets que
vénen de Nova York li donen bon rotllo. Quan ha partit l’he
desembolicat amb tota la delicadesa del món perquè posava «Fràgil». Era
una còpia autògrafa del dietari de la Maria Festetics. La suor i les
llàgrimes són dos líquids amorosos, Quima, i, també, la tinta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!