Allò que m’escrius, Aràlia, em precipita dins una ofegor feixuga i inacabable que m’esgota.
Notes teves, ben teves, m’arriben com a taques d’absència escrites a mà amb una de les nombroses màscares cal·ligràfiques que empres amb impudor.
«Faig un curs sobre el valor estètic del coneixement científic que em fa pensar molt en tu. Som una seguidora dels sabers organitzats de la Tecnociència. Aquí en són els mestres. Des d’aquest niu damunt Central Park no es veuen les constel·lacions. Sé d’una forma més clara que el meu fermall amb els plers no té cura. Em lliur a aquests amorts violents perquè el meu cos sia feliç. Em sent més esclava de les joies i de les voluptuositats que del sofriment que intent oblidar amb avidesa. Escric amb un roller-ball que va molt llatí damunt el paper que vaig comprar en una botigueta del Soho tota plena de tresors: plaguetes, plomes, mil i una casta de fulls… Grat el teu nom al coixí abans de dormir-me.»
Ets a Nova York. Habites a casa d’Elsa Hodgson, l’amiga coral dels teus estudis suïssos ginebrins en unes monges ferestes –les Dames Noires– quan tenies disset anys. Una amistat potent i tranquil·litzadora. Elsa és una dona sàvia i serena. Amadora de les soledats. Us podeu fer molta companyia. La vaig conèixer a París mentre passejàvem pel museu d’Orsay a la recerca d’un quadre que hi havia regalat el seu mecenes, Otto Sarkesky, un jueu polonès que escapà del nazisme i esdevingué megamilionari amb un invent senzill: un lliurador automàtic d’entrepans que es comercialitzà, primer a les fàbriques de New Jersey, i més tard a tots els Estats Units. Trobàrem el Cézanne, Orange et lumière, que calia restaurar. Li va molt bé a Elsa aquesta feina de curadora d’obres d’art per un cantó i d’especialista en pintures de cavernes antigues que tenen més de vint mil anys per l’altre. Un vespre que anàrem a sopar a La Tour d’Argent i ens donaren una taula magnífica on Elsa quedava emmarcada per Notre-Dame (tu, Aràlia, t’havies escapat amb Stéphane Civanyan, un vell conegut de l’Ecole d’Hautes Études que t’assegurà que et presentaria al Barthes i et va enganyar) em recordà unes fites que no he oblidat: les ciutats daten de fa deu mil anys i els primers escrits de fa tres mil cinc-cents. I afegí amb aquesta veu ronca que m’agrada tant: «Per què no fas un llibre on t’inventis els relats que acompanyaren les figures i les escenes d’aquests temps sense escriptura coneguda?»
Voldria saber, Aràlia, com empres el temps en aquesta ciutat monstruosa que adores. M’intriga, i tu ho saps, el final de la història amb Ed Norton. Segur que fou un dirty work d’aquells que jugues a la perfecció. No sé on vaig llegir que si el físic d’Ed no era res de l’altre món la seva veu era his greatest gift. És vera? Has enregistrat allò que et deia?
Em parlaves de Yuval, que dirigeix el Club Hiro. Allà va ser on conegueres la fisionomista Megan. M’interessa molt: com s’ho fa Megan? T’ha dibuixat un mapa fesomínic?
No t’ho hauria de contar, Aràlia, emperò ho has de saber.
La gàbia florentina, que comprares en el viatge que feres a Pàdua amb la bestia Quima, era fràgil. Hi habitaven un agapant i un lloret. Els batejares com els Inseparables. Abans d’ahir l’agapant trencà el menjador i va sortir. Tots els esforços perquè entràs de bell nou foren inútils. Aquell vespre va fer una gran tempesta. L’endemà l’agapant havia desaparegut. El lloret va deixar de menjar. Després es va inflar. Avui l’he trobat mort al fons de la gàbia.
Necessitava contar-t’ho, Aràlia, amortada lluny de mi.
Estic molt nerviós.
Recit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquestes realitats, mai escrites, el millor és, pasar pels seu costat i cadascú a la seua com a món civilitzat. Que per la llei de la força de la gravetat, van ordenant-se cadascuna al seu lloc corresponen.
(Ja van dos vegades que heu veig, li han furtat el bors a una dona, però aquesta a anat a tallar el camí al vehícle cridant al mateix temps, m’han furtat, m’han furtat. Un home sa posat al devant del vehícle que s’aturat i li ha tornat el bors i la dona mirant-se si hi havia els carnets tota nerviosa, mentre els magrebis li han demanat al home que s’apartés. I l’home s’apartat al temps de dir-li a la dona, cride a la policia. I els magrebis han marxat amb al seu vehicle roig.)