VESTES
En el cor glaçat i podrit d’aquesta terra
he vist uns ulls.
Hi eren tots, nus,
amb la seva veu i el seu gest.
Coneixem millor els altres quan ens estimem,
quan els cors se’ns podreixen junts
i els cossos se’ns tornen de plom
a les nits, insomnes,
i es tornen tombes
les cases i els patis.
La infància és un somni, ben llarg.
I el desig, palpar un cos. I l’ombra
del desig, que és la mort.
M’he donat tota jo en cada cos.
En cada ciutat em deixava perdre
i al cor m’enfonsava els seus cels
i en veure’m la buidor del cor
he dit, me n’he d’anar.
Al penja-robes
les vestes s’hi floreixen
i les arrels s’hi gronxen.
Encara que vessem foc a la mar,
hi cremarà per sempre.
Així la soledat li parla a la foscor. Crema.
Potser la història és un error, diu el poeta.
L’home és un error, diu déu.
Un dia,
en un avenir
tan podrit com el cor d’aquesta terra,
l’home és un error, diu déu.
I sóc aquí per esmenar-lo,
però ja és massa tard.
Les onades vermelles sense alè,
el trepig del camí a negra nit,
la terra erma i les ombres que hi erren,
blanques mortalles esteses s’hi gronxen,
les vestes.
Per a la cursa ens cal sols la crinera del cavall.
La nostra única certesa
aquí i ara—
que ens hi hem podrit.
Déu no ha de llegir els meus signes.
Ell diu encara, l’home és un error.
I per esmenar el seu error,
ens hi vol dolor,
solament dolor.
Berlin, febrer de 1997
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els camins de l’atzar internauta no podíen haver dut a millor port, el moment precís que visc.
Gràcies pel poema,
Una abraçada.