18 de novembre de 2005
Sense categoria
2 comentaris

GROC DE MANDARINA

ESCOLT L’AQUOIBONISTE DE JANE BIRKIN

No sé com es pot sentir un personatge que està més enllà del nihilisme: dins l’aquoibonitisme. Per això, i perquè m’he trobat cop en sec acaronant uns liquens d’un groc mandarina damunt la balaustrada de marès de la terrassa que hi ha davant la biblioteca de Son Asgard, he decidit desempolvar aquell èxit de l’amiga Jane. Quan he clavat al vinil vell l’agulla de diamant del pick-up la veu m’ha transportat als teus braços. El meu estat es resistia i escapava a tota descripció. La lletra em resultava llunyana i familiar, pròxima i exòtica, fresca d’ara mateix i amb aquest toc ranci dels finals d’època.

La fatiga, l’insomni i l’ansietat, els tres símptomes que el doctor Febrer em demana si tenc em resulten coneguts i somniats. No vull que la química m’endolceixi els angles, erosioni les zones abruptes o juguli l’arribada de l’angoixa. Els efectes secundaris són més penosos que la malaltia. Ja he arribat a entendre la ineficàcia de tots els remeis. La conclusió és clàssica: només curen la solitud i el temps.

Per què et mareig, ARÀLIA, amb les meves experiències de desaparició quan tu n’ets la meva mestra?

L’escriptura em permet tenir enfora la representació de la meva pròpia mort. Una bona definició per aquella enquesta que em feres i no vaig saber respondre.

Les migranyes fortes, les impòtències sobtades de confegir dues lletres, els desitjos d’estar en un altre lloc m’empenyen més que cap altra cosa al treball de l’escriure incessantment, quasi irremissiblement, com el galiot, el forçat, fermat amb cadenes que no es pot aturar de remar.

Em sent un mort viu: un sobrevivent.

Stop!

La cançó diu la ferida?

La creació és una depressió?

No ens curarem mai de ser mortals!

Basta!

La veu de la Birkin:

C’est un aquoiboniste
Un faiseur de plaisantristes
Qui dit toujours à quoi bon
A quoi bon

Un aquoiboniste
Un modeste guitariste
Qui n’est jamais dans le ton
A quoi bon

Un aquoiboniste
Un modeste guitariste
Qui n’est jamais dans le ton
A quoi bon

Un aquoiboniste
Un peu trop idéaliste
Qui répèt’ sur tous les tons
A quoi bon

Un aquoiboniste
Un drôl’ de je m’enfoutiste
Qui dit à tort à raison
A quoi bon

Un aquoiboniste
Qui s’fout de tout et persiste
A dire j’veux bien mais au fond
A quoi bon

Un aquoiboniste
Qu’a pas besoin d’oculiste
Pour voir la merde du monde A quoi bon

Un aquoiboniste
Qui me dit le regard triste
Toi je t’aime, les autres ce sont
Tous des cons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!