TEMPS DE DOL
Horabaixa, 15 de maig de 2009. Ahir, per un atzar, un infermer de l’hospital d’Inca em va trobar per la plaça de Cort i em va dir que Xesca li havia dit que si em trobava em digués que estava internada. No en tenia cap notícia. Li vaig dir que avui aniria a veure-la. No vaig ser conscient del seu estat greu. I aquest matí l’amiga Antònia Vicens em comunica que és morta.
Els lectors catalans, i els lectors de tot el món, hem perdut una creadora de llenguatges, una vivificadora del català, una orfebre dels mots, una catalitzadora de les emocions, una inventora de sentits, una veu tan autèntica, tan vertadera i tan combativa que era, en ella mateixa tota una biblioteca, tot un país, tota una nació. Crec que puc donar testimoni que entre els nombrosos escriptors que he conegut, Xesca Ensenyat era un dels pocs que tenia l’aptitud, la capacitat conjuminada amb l’esforç i el treball per fer de la llengua catalana un festival de gusts, una fira de sorpreses, un planter de novetats i llepolies que vessava a mans plenes amb una generositat i una gratuïtat extraordinàries. Xesca Ensenyat era també una escriptora que pel seu amor a la veritat —feminista, independentista, catalanista, solidària amb tot de causes perdudes, crítica radical— no havia acceptat mai tenir ni amo ni senyor de cap casta.
(…)
Això ha fet que la seva obra hagi sortit a borbolls i en edicions petites i, moltes, ja exhaurides. Recoman Ciutat de l’horabaixa, 1969, L’amagatall de guipur, 1976, Vil·la Coppola, 1985, Una moda fresqueta, 1991, Quan venia l’esquadra, 1994, Massa vi per a un sol calze, 1994, Canvi de perruqueria i altres misèries, 1995, Quaranta anys no són res, 1997, i sobretot, sobre tot, el seu bloc a Vilaweb titulat L’hidroavió apagafocs. En aquesta plagueta electrònica trobareu la Xesca Ensenyat d’aquests darrers anys amarada d’essències i càrregues de profunditat literàries que com tota la bona literatura són un remei benèfic que ens dóna vida i ens ajuda a viure. Gràcies, Xesca, per aquest corpus viu i enlairador!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Et dese, més avall, el comentari de la seua, i
meua, amiga Roser i la meua resposta. D’entrada se m’acudeixen uns premis
digitals d’apunts de bloc amb el seu nom. Xesca detecta ràpidament la
possibilitat i la força del digital.
Em manifestà que “La nació colonial lletraferida” està tan
corrupta com l’arquitectiferida, que conec més. Jo vaig dissentir-hi,
per desconeixement.
Ara tinc nova parella que és ‘Hescriptora‘, en español, que
publica el que li n’ix d’allà i en llocs de reconeguda i àmplia difussió. A
la metròpoli i cobrant a base de bé.
La perceptible diferència entre ser nació metropolitana i colonial, és la
mesquinesa surant.
Una de les patums vostrades, resident ací, i amb relleu en tota
la nació lletraferida, en llegir els seus escrits en català, li digué que es
presentés a concursos i que li ho fes saber per a parlar amb el jurat
corresponent en favor seua.
L’HESCRIPTORA, des de llavors, no s’ha presentat a cap concurs ni certàmen
literari en català. Sort tenim a tindre eixos ovaris tan ben posats !
I, ara,
entenc amb tota la profunditat, els rènecs de na XESCA ENSENYAT.
Et faig memòria: Babalusa la medusa i Via crucis.
Et dese el
creuament de comentaris entre la Roser i jo. Penseu-n’hi:
———————————————————————
rginer
| esborrar | dissabte, 16 de maig de 2009 | 07:47h
Llibertat i molt de treball va tenir na Xesca escrivint capítol
rera capítol en un bloc la seva ‘Babalusa la medusa’, sense demanar res, només
lectors i lectores que podem continuar llegint en llibertat cadascún dels mots.
Una narrativa explosiva i contundent, i a la vegada emocionada.
Bon dia Josep.
Respondre
aquest comentari
indignat, Roser:
GarciandBlesa | esborrar | dissabte,
16 de maig de 2009 | 11:59h
Considere que caldria fer alguna cosa. És un cas paradigmàtic de tants i tants que colga
– l’stablishment– sota terra. Enraonen de l’entrellat social submergit
del país, però sense els seus artífexs reals. Massa molestos. Massa innocents.
Massa (adv. i substantiu, alhora) molesta i innocent per a
silenciar-la. No creus?
Mai no ho havia fet, però, et salude com ella
Un beset molt gran, Roseret !
Respondre
aquest comentari
————————————————————————–
El dia que vulgueu parlarem de les estretors
econòmiques de la Xesca.
Sense recança, Biel.
pels escrits al bloc i comentaris als d’altri que ella feia. No la coneixia, doncs, però em semblà força transparent i les estretors també ho eren, les econòmiques i les d’afecte a la seva obra que ella no entenia. No voldria fer comentaris malentesos i potser erronis.i Crec que ara descansa sense sentir el neguit que la rosegava. Crec també que era salvadora i creadora de mots que li brollaven sense aturador. i a més patriota. Ha estat una blocaire emblemàtica i la família vilaweb li ha donat el reconeixement que mereixia i que ella necessitava vitalment. Potser li arribà tard, però la seva obra segueix viva.
Però sempre queda.