12 de maig de 2009
Sense categoria
1 comentari

ODIAR, ÉS ESTIMAR?

El viatge de l’escriptor Marc Roubal va ser organitzat per una de les seves amants, Caterina Ros, que sense voler l’havia empès a aquell pelegrinatge fins a Petròpolis com una penitència necessària en un moment creatiu fràgil i, si cau no cau, a la vora mateix del cataclac bloquejador, fondo i negre com un pou de l’abisme, quan les mans i el cervell no es posen d’acord per fer córrer la tinta per escriure una bella història. Els fulls de ruta que Caterina va confeccionar amb molta cura detallaven fil per randa tota la multitud d’itineraris, de bitllets, d’hotels, de comptes de crèdit, de transports, etc., que calia tenir presents, amb un apartat essencial sobre els documents necessaris per creuar fronteres amb totes les especificacions en paper oficial de professió, estatus econòmic, motiu del viatge i, especialment, una història clínica per a qualsevulla eventualitat de salut, sobretot quan es remorejava que una pandèmia d’uns protozous semblants al Plasmodium falciparum, un dels agents de la malària més mortífers del Planeta, devorava tot llatinoamèrica. Marc Roubal trobà molt confortable la meravella tècnica del boeing amb turbines rolls royce de Brasil Airlines, noms que va veure impresos amb lletres majúscules davall els dos engolidors que propulsaven aquell bòlit a dotze mil metres d’alçada i a velocitats de cents de quilòmetres per hora.
(…)
Foto: Aneta Markussen
En arribar a Rio de Janeiro, Marc es va sentir com els primers
navegants portuguesos, com un Gaspar de Lemos que en entrar a la badia
de Guanabara es pensava que penetrava en el paradís. Alguna cosa molt
semblant havia escrit Stefan Zweig, el seu mestre més alt, aquell
inventor excels de formes verbals que l’impulsava cap a Petròpolis,
fundada per l’emperador Pere II que allà hi va construir un palau
d’estiueig enrevoltat de selva verge, i que Zweig va triar per sortir
de l’escenari de la vida. Aquell quatre per quatre amb un xofer mestís
que parlava un brasiler molt musical, Julio Verone, duia  Marc cap a la
seva destinació per una carretera de muntanya. Era l’àngel anunciador
de la deriva. Tot el que no passa en un llarg trajecte succeeix en un
segon. I en un revolt sec el cotxe va derrapar i entrà en una dansa
infernal de voltes i voltes per un comellar ple de falgueres gegantines
i palmeres nanes fins quedar mig inclinat a la vora d’un precipici on
cantaven núvols de cotorres vermelles. Marc i Juli se’n salvaren d’un
pèl. El quatre per quatre es pegà foc i es despenyà. I aquí comença un
itinerari d’aventura per a dos homes sols i perduts en un bosc immens i
feréstec amb plantes, arbres, feres i ocells amb els mil i un noms més
bells de la Terra.
«Quan de sobte acab de llegir el darrer conte, “Atles íntim”, de Lel
Ernevia, aquest escriptor que desaparegué sense cap obra publicada, em
trob com si m’haguessin buidat per dedins i no fos més que un tel de
ceba tremolós dins aquesta sala plena de llibres i capses de papers on
la seva neboda, Giorgina, estotja l’herència del seu oncle. El mir en
una fotografia de mig cos i sé que aquells ulls clars fascinants són
els que m’empenyen a llegir-lo. Això no ho puc contar a ningú. Per què
em cauen les llàgrimes com si fos allò que més em repugna, una crítica
amarada de sentimentalitat? Per què una crítica eixuta, estricta i
rigorosa com jo, cau d’ulls i amb tot l’equip dins aquest devessall
d’emocions que em tanquen la raó a qualsevol discerniment, a cap judici
mínimament acadèmic? No puc confessar a les clares que el desitj perquè
hauria caigut en el tòpic més suat, que potser és el més vertader.
Hauria d’assecar el meu esperit i posar-me a fregar els llautons
d’aquest sedàs que no faig funcionar i que fent córrer l’arena em
permetria trobar llavors d’or amagades. Potser les llàgrimes serien
l’aigua que s’enduria tota la sorra grisosa per ajudar-me a descobrir
aquestes espires de matèria d’un groc solar que formen el tresor
d’aquest home que no va inventar mai un braser de paraules en un ordre
nou.
»Aquestes notes són tan molles i confuses que semblen una còpia
malgirbada d’algunes reflexions de Lel. L’estic paragramatitzant i em
faig oi. Em convé copiar, amb la meva lletra de metge (mon pare sempre
m’ho deia: Bàrbara, no arribaràs enlloc si fas aquests borratxos quan
escrius, si no canvies aquesta embullada lletra de metge. I jo sabia
que no en podria fer cap altra, que aquell sismograma alfabetari era la
meva manera de respirar), les seves paraules essencials perquè donin un
poc de llum a la meva recerca: “Una obra literària és una part del món.
La realitat no és solament la natura o el que s’anomena la societat i
l’economia. La realitat és també la literatura que forma part de
l’univers en el qual nosaltres apareixem. Una obra literària és un
lloc, com un paisatge. Per a mi certes obres són miradors privilegiats,
que em permeten veure millor i comprendre amb més exactesa on som en
aquesta espècie de torrentada en què tots ens trobam arrossegats.”
»Lel estava perdut i va saber dibuixar els meridians i els paral·lels
que configurassin un mapa en el qual ell tendria el seu lloc, sabria on
era i cap a on anava i, potser, es retrobaria. Aquesta crec que podria
ser una de les seves definicions de narrativa. Privilegia els llocs i
les seves descripcions formen part substancial del relat. De vegades
m’atreviria a dir que són el relat. Els seus paisatges obren punts de
vista sobre la totalitat del món real o de certes panoràmiques
significatives i reveladores. També he de fer una llista de moments
excepcionals en què suspèn la contarella, la deixa a l’aire i entra en
instants de contemplació i de meditació que segreguen una poètica
personal on succeeixen nombrosos esdeveniments, que no són de l’ordre
de l’acció i que, alhora, duen un carregament simbòlic admirable. I
sempre apareix aquest cos vincladís, flexible, davall vestits fets a
mida que li marquen els bonys justs.
»Bufff! Crec que estic tornant un poc botxa amb aquest escriptor sense
obra coneguda que m’ha xuclat el cervell fins a límits que no havia
viscut mai. Recupera manuscrits que han sofert tantes de manipulacions
i transformacions que converteixen la seva gènesi en una intriga, en un
palimpsest amb nombrosos estrats. Copiaré un altre fil de la seva xarxa
tumultuosa i delicada per colgar-me més tranquil·la: “La intenció de la
narració és que la veu d’aquestes siluetes arribi a obsessionar el
lector. Si això funciona, ha de quedar en la memòria alguna cosa que no
és la història ni els personatges sinó una lluminositat o una opacitat
especial de la llengua, com quan miram un quadre de Cézanne o de
Twombly.” L’odii!»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!