B. B. A N. Y.
A les vuit del vespre del proppassat 29 d’abril de 2009, a l’auditori estibat de gent del Cuny Gaduate Center, en el 365 de la Cinquena Avinguda de Nova York, la professora i poeta Margalida Pons començava a contar amb pèls i senyals qui era Blai Bonet, una de les veus poètiques catalanes més essencials del segle XX. L’acte, esponsoritzat per l’Institut Ramon Llull, es trobava emmarcat dins el PEN World Voices Festival, que en una setmana acollia 160 escriptors de 41 països que escriuen en 18 llengües diferents al voltant del tema Evolució / Revolució. Jaime Manrique, poeta colombià, va ser l’encarregat de glosar la figura del cubà Reinaldo Arenas, que era l’altre escriptor pel qual es feia aquesta celebració dialogada de dos poetes illencs, dissidents, lluitadors i amb una obra d’un valor universal. No puc descriure l’alta bellesa mètrica de l’acte, en els qual participaren el poetes cubans Rafael Bordao i Manuel Vázquez, el nord-americà Edward Hirsch per part d’Arenas i Carles Rebassa i aquest columner per part de Bonet, però sí que vull accentuar que l’energia verbal blaibonetiana, per nacional catalana ben mundial, es va escampar sobre els escoltadors com una saor benèfica que va fer gola de llegir-lo a persones que no n’havien sentit parlar mai. Aquesta era una de les intencions: escampar la bona nova d’unes obres literàries de dos poetes que, des de contextos repressius i violents, crearen uns textos que ens ajuden a viure. I l’altre fi fou demostrar com la tradició literària que ells representen es veu continuada per l’obra personal dels poetes que els reciten.
(…)
Una de les notícies aclaparadores que vaig rebre a Nova York fou la
mort, l’1 de maig, d’una dona sàvia i valenta, Mavi Dolz, cap d’àrea de
Llengua i Universitats del Ramon Llull, a la qual es dedicaran els
actes dels Catalan Days que es fan a Manhattan. Això es va dir el 2 de
maig al teatre Baryshnikov on hi hagué dues festes: la primera fou la
presentació de la traducció a l’anglès de La mort i la primavera, Death
in spring, de la Rodoreda per Martha Tennent, que també ha traduït la
versió de La plaça del diamant, The Time of Doves, que va interpretar
en una lectura dramatitzada fantàstica l’actriu Jessica Lange. Foren
dues hores en què d’una forma que t’anava atrapant a poc a poc, la
Lange es berenava la Colometa amb tot un festival de matisos, de veus i
també, tan bé, de llàgrimes que ens calfredava i amb la seguretat
d’assistir a un moment únic, històric i fímer. La música de Pascal
Comelade acompanyava la paraula de la Lange, fonda i plena de meandres,
per enlairar-nos en l’alta poesia rodorediana. En la festa de després,
la Lange comentava, sota l’atenta mirada del seu mític marit Sam
Shepard, que estava molt satisfeta d’haver dit un paper tan profund com
interessant. I brindàvem, mirant el Hudson tot fosc envoltat de
gratacels il·luminats, amb vi Ànima negra de Felanitx.
Sentir el poeta i amic Narcís Comadira llegint el poema «Triomf de la
vida» (al costat d’escriptors tan diversos cam Salman Rushdie, Muriel
Barbery o Nicole Brossard) en el Great Hall d’un edifici històric,
Cooper Union, del carrer 7, ha estat una de les altres experiències
inoblidables d’aquests dies, en què també he gaudit amb les paraules
del savi filòsof Josep Maria Terricabras, que participava en una taula
rodona sobre la revolució tranquil·la en la forma de contar històries o
en una altra sobre l’imaginari i el real de Macondo. I d’Enrique
Vila-Matas i Paul Auster, cara a cara, només puc assegurar que va ser
com un somni. Electricitats a balquena amb la Zona Zero al fons.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Ramon Llull no li calien Instituts Ramon Lull
llavors hi havia el que cal i n’hi havia que tindre
A Ausias March no li calien cap Institut Ausias March al seu nom
per què hi havia el que calia i hi havia que tindre
A Alfons el vell no li calien tants instituts
per què hi havia el que tenia que hi haure
A Blai Bonet tampoc li van caldre instituts
encara que no hi havia el cal i que tenia que hi haure.
Ara que posen instituts de postí
continua sense hi haure el principal i l’únic que cal
Els agrada marejar que si català o valencià
i continua sense hi haure el principal i l’únic que cal
Per què sense el principal i l’únic que cal
el cert és que ni valencià ni català persuposat.