Revengut. Amb la perspectiva del país natal, Nova York se’m presenta amb qualificatius en carn viva.
Ni jetlagós ni res: escopit del cel i del cel a quaranta quatre graus sota zero a dos pams de la meva còrpora (estava devora la finestella) i a dotze mil metres i busques davall el cul: pura astronautància.
He dormit a l’avió de la Continental en una butaca: fet un quatre i bressolat per les turbulències. No me n’he temut.
Escric aquestes retxes per retrobar les tactes del meu mac i de les meves eines d’escriuptura tan tocades, tan desgastades, tan antigues.
El forat de la zona zero perodueix encara els seus efectes. Només basta veure que el lloc dels tòxic, el Wall Sreet de Withman i Lorca i, sobretot, de la gran crisi del capitalisme està a un tir de pedra del lloc que ocuparen les Torres Bessones.
He repassat l’arquitectura de diverses èpoques i he descobert les llacunes oceàniques que tenc.
He trobat humans que m’ha fet sentiguera, que m’han fet riure, que m’han emocionat que m’han fet plorar, que m’han engatat que m’han fet boxera, que m’han fet més ric, que m’han enrabiat, que m’han mostrat la llet de la tendresa humana, que m’han donat un estol d’ideees i sentiments (m’he compat un parell de llibres de La Pléiade a la Librarie de la France devora el Rockefeller Center: Giono i Queneau, uns bons mestres trobat a dues passes dela cinquena avinguda.
He anat per llocs baixos, on la misèria i la brutor es mesclen i he trobat espires de bellesa més lluents que el diamants de Capote: flos de clavegueram les podria anomenar.
I passejar sota la pluja pel parc més emmurat del món imaginat la claror de Vermeer en el vidres dels gratacels…
Em criden a sopar.
Bai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!