L’he trobada a l’atzar.
Mentre cercava textos de Iannis Ritsos, aquest poeta grec que estim tant i que farà cent anys dia u de maig de 2009.
Avui he fet una Clitemnestra a la maniera ritseana. Quan la tengui acabada la penjaré a la Plagueta.
Fa molt d’anys vaig fer una Ismene.
Ritsos em fa sortir, brostar, els ulls d’aquesta grecitat mallorquina que es troba en els covals fondos de l’esperit.
He menjussat molta de tragèdia.
ELEGÍA
Sin que nadie lo sepa, ni el espejo,
ha llorado unas lágrimas humanas.
No puede sospechar que conmemoran
todas las cosas que merecen lágrimas:
la hermosura de Helena, que no ha visto,
el río irreparable de los años,
la mano de Jesús en el madero
de Roma, la ceniza de Cartago,
el ruiseñor del húngaro y del persa,
la breve dicha y la ansiedad que aguarda,
de marfil y de música Virgilio,
que cantó los trabajos de la espada,
las configuraciones de las nubes
de cada nuevo y singular ocaso
y la mañana que será la tarde.
Del otro lado de la puerta un hombre
hecho de soledad, de amor, de tiempo,
acaba de llorar en Buenos Aires
todas las cosas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El de les avellanes?