Plagueta de Bord

LA LLENGUA ÉS INACABABLE

Marta Servera tenia quinze anys i estava asseguda davant el seu escriptori perquè s’havia proposat que en aquelles llargues vacances de Pasqua començaria el seu dietari i no fallaria ni un dia. La seva professora de català, Joana Soliu, li havia proposat quan sortiren de la darrera classe a l’institut: «Si vols ser escriptora quan siguis gran, Marta, t’hauries d’acostumar a fer una llibreta de bitàcola on et contassis tot allò que volguessis de la millor manera possible. Així et disciplinaràs, una cosa importantíssima que no has d’oblidar mai. Recordes, Nulla dies sine linea, dels clàssics? I també podràs assajar els estils que vulguis amb la màxima llibertat. I per afegitó tendràs tota una sèrie de pensaments, d’idees, de fets, d’apunts que et serviran sempre de recordatori.»
Marta mirà aquella plagueta de cobertes color de mar que li havia
costat molt de triar perquè tenia les planes totes en blanc sense
ratlles, ni graelles. I això era el que li agradava. Agafar el
roller-ball i omplir de paraules aquella extensió que quedava plena de
gargots de frases inventades per ella. Però llançar-se a escriure
aquells primers tres dies li havia costat un fotimer. Tenia moltes
d’ideees, volia dir moltes de coses, s’ho havia pensat molt i, fins i
tot, havia pres apunts en un petit bloc negre tal com li va dir Joana.
Sí, ara contemplava aquelles tres planes plenes i no s’atrevia a
llegir-les. Per davant la finestra que pegava a un jardí amb tot de
lladoners que es vestien de fulles verdes, passaven esbarts de coloms.
Durant una estona els va mirar com creaven ombres damunt la taula,
damunt el paper i, cop en sec, li vingué al cap la seva padrina
materna, Coloma Sanz. Ella era la clau perquè volgués ser escriptora.
Havia bressolat la seva infantesa amb tot de rondalles i de contes.
Marta sabia que moltes d’aquelles històries que li explicava venien de
la tradició oral, emperò n’hi havia d’altres que les s’inventava ella
mateixa. Ara era com si la sentís: Una amiga meva, Teresa, i jo volíem
ser escriptores i estàvem entusiasmades amb la poeta Cèlia Viñes que
era germana d’una companya de batxiller. No varem estar bones fins que
ens la presentà. Era una dona adorable i molt sàvia. Ens recomanà
escriure contes i fer entrevistes. Podeu entrevistar dones, ens
recomanà, que sempre són les grans oblidades i que tenen moltes de
coses a dir. Dit i fet. Omplírem planes i planes entrevistant a
nedadores, mestresses de casa, professores, advocades, artistes. Va ser
gros. Ella ens mirava els nostres treballs, ens llegia poemes seus i
ens encoratjava. Gràcies a ella vàrem fer col·laboracions a un parell
de diaris. Després es va casar amb un professor d’Almeria i partí
deixant-nos orfes. I tot seguit esclatà el Moviment, la guerra civil. I
es varen prohibir moltes de coses. Per a mi, deia la padrina Coloma amb
els ulls que li espirejaven, la prohibició d’escriure i publicar en
català va ser terrible. Imagina que tancaren a la presó alguns
professor per catalanistes, em digueren que a un altre l’havien
assassinat. Allò era horrorós. A mi m’agradava des del parvulari
demanar autògrafs al meus mestres, que guardava en una llibreta. I quan
em vaig témer de la gravetat de la situació va ser quan en va venir a
ca nostra, un mestre de la graduada mort de por, i em digué que per
favor li tornàs aquella dedicatòria que m’havia fet perquè si la’m
trobaven perillava la seva vida. Estava blanc com el referit. No m’ho
podia creure. Li vaig donar i m’aconsellà que cremàs aquell bloc on
estotjava frases des de feia anys. Va ser espantós. Tots els llibres en
català els vaig dur a una caseta de camp que tenia el meu pare a prop
de Porreres. No volia cremar tota aquella literatura que em donava tant
de gust. Va ser terrible, Marta, terrible. Has escrit tot allò que
recordaves de les paraules de la padrina Coloma i et sents com
alliberada. Passen esbarts d’ocells per davant la finestra i tu mires
les planes plenes d’aquelles lletres que avui estotgen en la seva
cal·ligrafia la persecució de la llengua catalana que la teva padrina
Coloma va sofrir. I penses: hem avançat molt, però encara queda molta
de feina per fer. Tu seguiràs les seves llivanyes. Saps que escriure, i
escriure bé com et deia ella, és una forma de lluitar.

Post scriptum. Ja s’acosten vertiginosament els CATALAN DAY’S

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!