2 de novembre de 2005
Sense categoria
3 comentaris

FREDOR DE CERA

ONE DOWN, ONE UP

ARÀLIA, ARÀLIA, ARÀLIA! No sé com dir-te. No sé com cercar-te. No sé com sentir-te. No sé com oblidar-te. Ets memória d’oblit, record d’allò que t’ha fugit del cap.

El cosí Francesc de Valldaura ha aconseguit que el consell d’administració tingui que estudiar la meva feina. Ha acompanyat la malifeta amb un dossier on m’han dit que no hi manquen ni els dvdés. No vull ni saber les fòrmules de la dolentia provinciana i mediocre. Són infeccioses. Pur virus d’estultícia.

Quan el mal petit i casolà em toca sent tot el dolor de la mort. Després trob la fredor de cera per poder ser l’ermità de mi mateix i aconseguir, amb la fórmula magnífica de Gabriel Galmés, fer esclatar la rialla sense pathos ni moviments dramàtics. Què cal fer? Ben senzill, gira damunt davall el mitjó i canvia cent vuitanta graus el punt de vista: la panoràmica és per descollonar-se i desovariar-se de rialles. T’he dit una mentida, Aràlia, no és simple ni fàcil. Calen energies de serenitat que molts de pics, quan surt allò selvàtic, són difícils de crear.

Ja ho veus, Aràlia, com m’esbuc en la teva distància.

Escolt One Down, One Up amb el saxofó de John Coltrane, bec un campari-gin i llegesc poemes d’Una bella història de Miquel Bauçà. No trobes que sembl una natura morta?

SI ARRIB A SER VELL,
EM DEIXARÉ CRÉIXER LA BARBA TOT EL QUE VULGUI.
UNA MALALTIA, POTSER, MORTAL, PERSISTENT
SERÀ LA MEVA AMIGA.
UN BELL CÀNCER, DIC JO, DINS LA BOCA
POTSER M’HAURÀ CRESCUT TALMENT UNA GARDÈNIA,
PER HAVER PARLAT MASSA.
AH! ALESHORES, POTSER, TAMBÉ, PASSI EL ROSARI
I TINGUI UNES LAMENTABLES GANES DE PARLAR DE GLADIOLS…,
DE DONAR DEFINITIUS CONSELLS CARREGATS D’EXPERIÈNCIA.
EL MÉS PROBLABLE ÉS QUE CAMINI ACALAT SOTA EL PES
DE RECORDS, DE RECORDS D’AMICS MEUS AJUSTICIATS,
SUÏCIDATS O DESPAREGUTS FRONTERES ENLLÀ,
QUI SAP ON,
SI ARRIB A SER VELL…

Aquest poema de Bauçà em fa molta de companyia.
La meva modalitat sensorial és d’escut. No sé quin empelt m’he de fer.
D’albarcoquer? De vell marí? D’arrel? De somni? De frit amb pebres de cirereta?
Saps, Aràlia, quin “regret” ha posat Madame de La Fayette en la boca de Monsieur de Clèves?
Boca cosida escric.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!