Plagueta de Bord

No sé si fou la llum color de rata que vessava del cel atapeït de grans niguls foscos, conjugada amb aquella tendència meva cap a les activitats insòlites, el que em va fer enfocar amb atenció el picapedrer que, en un dels costats d’aquell pati interior que es veia des del meu despatx, xapava la superfície de ciment del sòl amb una màquina que feia un renou terrible i que aixecava unes bafarades de pols que m’entelaven els vidres del finestral. Calia poca intuïció per saber que, si arreu de l’edifici en què a la porta de l’entrada es podia veure la meva placa en un quadret de llautó gastat i negrós on feia anys un gravador curós havia escrit Macià Sansó, amb grans majúscules, i, just davall, amb cal·ligrafia anglesa, advocat, no hi havia una munió de gent que protestàs per aquell atac als timpans del picapedrer maleït, era perquè aquell cub d’oficines, bastit els anys cinquanta i atacat d’aluminosi, es trobava quasi deshabitat. Fins i tot la meva secretària, Maria Teresa, que en moments com aquells hauria pogut ser molt eficaç i moure cel i terra amb unes quantes telefonades per aturar aquella endemesa, m’havia demanat uns dies lliures que no estaven estipulats en el seu contracte i, empès per aquell cansament que em consumia des que feia quasi un mes havia deixat la meva dona, Clara, li havia dit que se’ls agafàs sense oposar cap resistència ni demanar les mínimes explicacions.
(…)
El fet de començar a tenir un atac de tossina em va reafirmar en la
força visual que tenien aquelles bolles creixents de pols que pujaven
des de les mans del picapedrer cap amunt, rere els vidres, per fer-me
creure que l’aire es rarificava, que els meus bronquis s’omplien
d’aquells grums diminuts que impedien l’entrada de l’oxigen i que em
produïen aquell pantaix espantós que em feia aixecar-me com podia, anar
cap a la farmaciola, cercar l’antroventol i començar a flitar-me d’una
forma tan convulsiva que em costava molt trobar l’alè de bell nou. Quan
em trobava en aquest estat em vaig veure reflectit en aquell mirall de
la talla d’un home que ocupava tot un pany de paret del bany i la visió
fou tan repulsiva que m’entraren unes ganes de perbocar espantoses que
ho vaig intentar acotant-me i col·locant el cap dins la banyera sense
cap èxit. Només una bava verdosa entre els llavis ressecs amollava un
entreteixit de fils primíssims i trencadissos que arribaven fins el
blanc esgrogueït de la porcellana i llenegaven lentament cap al forat
de l’aigüera. No puc calcular el temps que vaig estar allà com un
animal ferit que experimenta les basques d’un oi que m’arribava
d’enfora i del qual no eren innocents les darreres paraules de Clara
que em ressonaven dins el cap com una salmòdia feréstega: ja no pots
enganyar ningú…, se’t veu el joc d’una hora enfora…, ja no pots
enganyar ningú…, et tenc apamat! Vaig rodar el grifó de la dutxa i,
entremig d’uns renous de canonades mig embossades, sentia com em queien
al clotell els degotissos gelats de l’aigua que davallaven amb la
lentitud d’una allau de flòbies de neu i em feien venir uns calfreds
dolorosos per tot el cos.
Fent un esforç titànic em vaig aixecar, vaig arribar fins a la
tovallola del lavabo arruada de qualsevol manera damunt un tabulet, i
em vaig eixugar amb violència els cabells i la cara com si em volgués
arrabassar aquell motor horrible que em brunia dins el cervell. I
alhora intentava respirar a les totes per la boca molt oberta com quan,
després d’haver-te enfonsat uns metres davall aigua, puges a la
superfície per retrobar l’alè. Crec que va ser aquí quan vaig prendre
consciència que aquell picapedrer del pati m’havia ajudat a
cartografiar uns territoris desconeguts i a la vegada íntims. Amb la
tovallola en una mà vaig baixar per l’escala com un esperitat. Abans
d’obrir la porta del pati tota entelada de la boira polsinosa vaig
veure que el picapedrer feia feina sense cap protecció, sense
mascareta. Vaig sortir dins aquell fum blanquinós amb la tovallola
davant la cara i la barrina m’envestí com si em foradàs el crani. Quan
li vaig tocar l’esquena el picapedrer es va girar de cop i quasi em va
ferir amb aquell cercle esmolat que pegava voltes a tota. Després
l’apagà i una calma misteriosa s’apoderà de l’ambient. La serenitat que
neix rera les grans catàstrofes. La pols es va anar fent menys densa i
a poc a poc vaig veure com apareixia la seva cara encimentada d’on
sobresortien uns ulls molt negres. Li vaig fer un signe perquè em
seguís. Mentre pujàvem l’escala sentia les retxades que les sabates del
picapedrer, arrebossades de graveta, feien a les rajoles. En obrir la
porta una llançada de llum em va enlluernar i vaig baixar tot d’una el
gradulux que deixà el despatx ple d’horitzons blancs i negres. El
picapedrer s’estava allà enmig, dret, com un estaquirot, i li vaig dir
que passàs al lavabo i es rentàs un poc. Era un jove que semblava del
Marroc i tot el temps només repetia gràcies, gràcies, gràcies. Mentre
es rentava la cara va ser quan sense pensar-ho vaig agafar el tabulet i
amb tota l’ànima li vaig pegar un cop damunt el cap i un altre i un
altre. Sabia que l’infern, el vertader infern, és això, el fet
d’exhibir amb obscenitat allò que hauria de quedar a l’interior del
cos, l’envers del món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!