Quan arrib, d’enfora, la casa sobresurt sobre aquells ulls marronosos dels ailants que treuen a les totes i sense aturall.
M’agradaria que sempre fos així: creixença primera, i res pus.
Sé que no és possible, arribaran les estacions de les fulles i de l’esplendor i de la pèrdua: la repetida història del metabolisme vital.
Les estepes del bosquet són illes entre llàgrimes liles de la flors marcides.
Els paons fan una cridadissa de fortor i tremola l’aire de les coses i de l’envers de les coses.
Seria massa fàcil de dir la bonahora si la nit no s’esbucàs cop en sec sobre el jardí de saba espirejant.
He recitat per telèfon «A Mallorca durant la guerra civil» i quasi m’ha fet plorar.
No som cap bruixot.
Però practic la sentiguera.
(…)
«Em plau escriure una cosa, dir-la, després llegir-la i fer-la», em diu mestre i amic Brossa en una targeta postal que m’acaba d’enviar fa un no res.
Escolt Shubert —Winterreise
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La bonhora sempre ha estat la creu.