Plagueta de Bord

No et veuré pus mai més. La contundència fàcil d’aquesta idea, mesclada a la mala amb tu i mumare, les dues dones que m’ajudau a embragar aquest escrit, fa que no m’hagi costat gaire agafar la mont-blanc, aquella que duu un mot i unes dates gravades en el mànec negre, per intentar treure tot allò que duc com un bollot que m’engorga la gargamella i d’aquesta manera trobar un poc d’oxigen i d’alè. L’herència de la padrina de mon pare s’ha d’esmentar des d’un bon començament com el detonador que, amb una suavitat quasi tan falsa com natural, va posar en marxa tots els mecanismes que d’una forma matisada començaren a col·locar-me en el punt de mira d’un camp de tir al blanc que no havia sospitat, ni en els meus malsons més negres i vermells, que existís.
(…)

Mon pare va morir quan jo només tenia set anys. La meva relació amb ell
posseïa tots els tons de les històries inventades: el podia construir
com millor anàs als meus interessos sentimentals i no tenia cap mania
per inventar-me els pensaments i les anècdotes que fossin més eficaços
a la meva causa narrativa: de vegades recordava el tacte de la seva
barba ratada quan em duia damunt les espatlles, devia ser per la fira
del Ram, on em volia fer feliç cada Pasqua amb la repetició d’un
arquetip familiar arcaic, i tampoc no em costava gens imaginar-lo quan
em pegava aquelles clatellades doloroses i jo corria a refugiar-me en
els braços de la padrina Joana, sa mare, que el paralitzava amb uns
crits espantosos que feien u amb els meus plors excessius, d’una
teatralitat rabiosa. Havia posat en marxa el rellotge d’arena que em
regalares abans de partir, Laura, i volia contar si en els tres minuts
en què la sorra passa d’una ampolla de vidre a l’altra, jo era capaç
d’enfilar una frase que fermàs entre els contactes dels seus mots una
idea meva vertadera i viva. Primer he badocat molta d’estona davant el
riuet arenós que cau sempre seguit, després he enfocat els granissons,
que m’han semblat de pols de vidre fosforescent, i quan he tornat a la
plana plena de lletres, les he vistes com una xarxa de secrecions
tremoloses que intentaven fixar, immobilitzar, un tall de vida
impossible: els esdeveniments d’aquesta darrera nit, quan he hagut de
reconèixer la fragilitat de totes les coses que m’han format des que
mumare em va llançar al món. Horologium pulverarium, m’havies escrit,
Laura, en aquell bitllet tendríssim de comiat. I quan he tornat mirar
el rellotge, el temps havia passat, el riuet s’havia aturat i no
quedava res més que un munt de pols al fons de l’ampolla de baix, com
un puig en miniatura. El temps aturat, m’ha vengut al cap enmig de la
tempesta que m’amara els nervis, i aquesta idea tan senzilla com falsa
m’ha produït la mateixa sensació que si fes una estona que m’hagués
posat un pegat de morfina i la química començàs a produir els efectes
benèfics. Mumare, just escriure aquest mot m’atur perquè em sembla que
no és possible que hi pugui posar res darrere, res de terrible i
calfredador, com si fossis, Aina Jerònia, l’heroïna d’una tragèdia
casolana que fa esbutzar de riure. Ahir vespre em digueres que la
separació que Laura em proposava era el millor que li podia succeir, a
una persona com jo. Ho deies amb aquella veu dolça, aferradissa, que de
petita em feia por, que se m’enganxava amb la reïna fusa d’una
cançoneta que amagava el verí en el seu punt més desconegut. Tu i jo
podrem viure molt millor sense ella. Les teves paraules no eren de
Racine, sinó d’un fulletó d’aquells que t’havien entusiasmat els anys
cinquanta del segle passat i que s’acaramullaven als porxos de ca
nostra. D’adolescent havia consumit les teves novel·les rosa, que
amagaven en els seus arguments la repressió resignada de les seves
protagonistes, que passaven el temps sofrint de mala manera fins que
sempre trobaven el final feliç. Tu no havies tingut gaires finals
feliços al llarg de la teva vida d’esposa i mare. Per això la fortuna
de la padrina Joana t’hauria agradat controlar-la al teu arbitri. I
quan el notari et va dir que només jo era l’hereva universal,
intentares per tots els mitjans, i tu i jo sabem que en tens molts, que
no em casàs amb Laura. Et posares en marxa per destruir un amor que no
podies entendre, l’amor entre dues dones, i que, sobretot, t’allunyava
d’aquella fortuna que tu necessitaves per sentir-te poderosa, a gust.
La donació que et vaig fer no va servir per aturar aquesta natura
misteriosa i ben mamífera que fa que una truja es pugui menjar una part
de la seva ventrada. No estigueres bona fins que em feres caure de bell
nou en el meu vici juvenil que m’havies afavorit amb feines d’alcavota:
les dones de la vida. I llogares tota una parafernàlia de detectius que
em fotografiaren i em filmaren en el llit amb Clàudia, aquella
senegalesa que també havies comprat amb el meus euros. La caldera bull
dins la família. Ara puc dir-te, Laura perduda, que tenies raó en totes
i cadascuna de les coses que em deixares dites en aquell memorial de
greuges que m’acompanyarà fins que me mori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!