Quan pujava l’escala amb el barnús del Bristol de la rue du Faubourg Saint-Honoré (el m’he posat perquè tu el robares per a mi en aquell viatge llampec que férem a París per escoltar el darrer concert de Barbara al Théâtre du Chatellet. Quin gran finale! Quina veu cantant l’amor! quina veu denunciant la pandèmia sexual: lluitant, ales totes, contra la sida! Ens va impressionar.), sí, quan pujava pels escalons d’argila vermellosa he vist l’ocell. Estava tombat d’esquena. Com a dormit. L’he agafat amb temor i ha pegat una revinglada. Ha obert els ulls i després tot d’una els ha tancats. Emperò sentia el seu batec. He dit fluixet: Aràlia, on ets? I el tub d’escapament d’una moto a la carretera pròxima m’ha contestat amb estridència. He anat cap a l’entrada. He vist els moixos al jardí entre les fulles negres. L’ocell no es movia. He sortit a la placeta i l’he llançat cap al cel, com si volgués que es produís el prodigi. Com si tingués capacitat per als miracles. Tot temps pensava en tu amb la intensitat d’una línia de bellesa dolorosíssima. Un moix negre i blanc ha mossegat el cos de l’ocell. He tingut una enrampada, més que un clafred. Hauria volgut que per un trucatge enigmàtic haguessis aparegut del costat dels roquissars, com fas certs matins, amb un llibre a la mà, i, mirant-me amb aquella serena elegància de quan dus el cap ple de músiques verbals, m’amollasssis: Has entès bé la teoria de Darwin? La vida sobre la Terra s’ha generat durant milers de milions d’anys en un simple arbre amb branques: l’arbre de la vida. No ho trobes una idea excitant?
He pensat amb la lluita per l’existència, amb Liz Taylor i Montgomery Clift en aquell film titulat “L’arbre de la vida”, amb l’orangutà Jenny, amb els dimonis de la tenebra, amb la meva dificultat per dibuixar. Em sentia destructible, demolible, invisible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El PP, Matas i Rotger, converteixen Mallorca en una casa de putes sense llum