12 d'abril de 2009
Sense categoria
3 comentaris

L’ÚNICA LLUM QUE COMPTA

L’amfiteatre de núvols negrosos en un cel que deixa passar la claror pels descosits de la pluja.

A partir de la incertesa intentar dir amb les sinuositats de la sintaxi aquestes verdes transparències.

He esborrat sense voler un escrit i m’he quedat en blanc i a les fosques per tornar repetir la visió.

Només record la paciència que significa haver penat, haver viscut, haver resistit l’èxit i el fracàs com impostors.

Com si aquesta paciència m’impregnàs d’un humor antic que posa la pàtina d’un pa d’or sobre l’única llum que compta.

FOTO ERIC SAYAH

  1. I aquests niguls negrosos ajuden a interpretar la llum, i aquesta llum filtrada és molt més exigent i més viva que la d’un cel blau. Aquets raigs de llums duen de tot: una sintaxi (que és una equació -prisma que separa i ens permet mirar i distingir- amb totes les variables (preguntes)), i un llenguatge (l’hem de treure d’on sia) //// poesia viva // ¿i la foto? (?) //

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!