Plagueta de Bord

No t’ha passat mai, cop en sec despertar-te enmig de la nit i no saber on ets, i obrir molt els ulls dins la fosca pintada de clarorineues fosforescents del despertador electrònic o del llum verd de control del televisor, mentre sents que algun animal, una fura rabiosa i lenta, et rebosteja dins els budells amb un dolor net que creix a poc a poc com una inundació incessant? O et dius amb veu baixa que tot això no és més que un malson del qual acabes de despertar i que ell, n’Andreu, encara és allà, tan viu com quan ballava a Tito’s amb el seu estil epilèptic «Love will tear us apart» de The Joy Division, i tu el miraves de la meitat de l’escala vora l’escenari i sabies, perquè t’ho havia dit feia quasi una hora, la pena que duia dedins, el secret senzill i fondo que el turmentava.
(…)

M’agrada haver començat així aquesta carta que t’escric per intentar
que aquest sofriment, que em fa un maler seguit seguit, s’aturi sense
témer-me’n i pugui començar a pensar on som, què ha passat, com em
trob, quines destruccions irreversibles has produït en els meus
sentiments, què m’has deixat després de la teva partida sense avisar,
tan inesperada com la meva llarga ceguesa.
Crec que no et vaig saber veure mai, Andreu, i em vaig avesar a tu amb
la facilitat de la inconsciència que em feia estimar-te com si l’espai
que creaves entre nosaltres formàs part del procés d’aproximació, amb
una altra de les teves habilitats que em tenien enlluernada sense
remei. Com menjar-te les ungles fins que et deixaves els dits en carn
viva. Encara que no tengui vint-i-cinc anys, deies que t’agradaven les
dones fetes, puc assegurar amb una exactitud extrema que m’estim més el
temps que precedeix l’amor que l’amor mateix. No t’ho vaig confessar,
encara que un parell de vegades em vaig haver de mossegar la llengua,
perquè sabia que qualsevol intent d’anomenar els moviments que em duien
cap al teu redol, m’abocava a una situació tan arriscada que tenia una
porada de perdre’t. Sabies agafar al vol una inflexió de veu que amagàs
la possibilitat d’un compromís inexistent, d’unes obligacions no
pactades, d’un intercanvi d’ofrenes en què les regles dels donadors no
quedaven gens clares ni per a ells mateixos. Hi havia una espècie de
llenguatge xifrat que em permetia trobar-te quan eres més enfora i que
malgrat que fos tan tènue com invisible em creava uns lligams plens de
certituds com si em sentís fermada als teus batecs espessos, navegant
en la teva respiració més densa.
Tenc un encàrrec que t’hauria agradat una cosa de no dir: fer una
escenografia natural, al meu gust, per a un milionari que coneix aquell
llibret que m’ajudares a escriure: De les il·lusions ensurades en el
paisatge d’un jardí.
He començat a dibuixar el laberint de putxets postissos, de caminois i
dreceres nous de trinca, de llacs, d’aigües pantanoses per un cantó i
ufanes per l’altre, de pavellons per anar-hi a llegir, a pensar, a
estimar, de fondals i d’horitzons artificials… Sé que havíem discutit
amb vehemència sobre la vida desordenada que duies i m’havies fet fer
el mateix paper de la dolenta que ha d’amollar les coses desagradables
i que ha de descriure una visita guiada a la ferida. A la ferida que et
negaves a mostrar-me, a donar-me, a guarir-te, quan, si hagués pogut
aixecar el vel que la tapava, que et tapava, potser hauria entrevist
l’única possibilitat d’aturar l’irremeiable. No ho sé.
Havíem parlat d’en Jordi, aquell amic teu que triangulava la nostra
relació i la convertia en un carnatge. Volies i dolies, crec que va ser
llavors quan vaig començar a entendre-ho, però com que decidia que no
m’interessàs, com que s’interferia amb totes les meves estratègies
amoroses, m’ho vaig treure del cap amb una manotada. Però no podia
negar l’evidència d’una amistat teva amb en Jordi que ens separava i
que tu no volies reconèixer ni d’enfora. En la negació hi havia la
veritat. Però tampoc no ho vaig voler saber. Després ens calmàrem a poc
a poc parlant de jardins. Has de produir una sensació de petitor en les
coses grans i de grandària en les petites, has d’amagar certs objectes
i fer que d’altres siguin ben visibles, d’aquesta manera el passejador,
que creurà haver vist i explorat tot el jardí, descobrirà de sobte,
rere un revolt de canyes tremoloses, un espai immens i buit, o, en un
canvi imprevist de perspectiva, prendrà una miniatura per un precipici
perillós. Deies aquestes frases i d’una forma transparent em mostraves
la cartografia de la teva ànima. Tampoc no ho vaig saber escoltar.
Només ho interpretava amb la literalitat de les paraules i m’imaginava
dirigint l’equip que em feia els puigs, els llacs, les glorietes, els
camins, que em duien les coses, les pedres, les terres, les plantes,
els noms. Quan facis el projecte, has de dedicar un epígraf al
sensacionari, un mostrari de sensacions, és el més essencial.
Què significa haver viscut tot això, després d’haver dit, o escrit, que
ho has vist? No ha baixat el sofriment amb aquesta feina de confegir
mots, emperò em sent dins una casta nova de combat, d’odissea
inimaginable abans: la lucidesa del vençut. Andreu, triares la sortida
més convulsa, la portada de tota la vida. Quan et desferen la corda del
coll, en Jordi em digué que duies els auriculars posats i sonava
«Atrocity exhibition» tot el temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!