Plagueta de Bord

Vaig obrir una de les barreres de Fontnova, que xisclà com si fos viva i em deixà un espai breu per passar el meu cos prim, embolicat amb aquell abric de llaneta blava que deies que em donava aires d’estudiant d’art, la bossa en bandolera amb totes les meves coses i aquella urna cilíndrica de marbre gris amb la inscripció que volies, Ignorantiam pigritia sustinet. El caminal era una ruïna en què la botànica capriciosa havia edificat murs d’uns verds foscs i atapeïts, tapats de plantes enfiladisses i grasses que esclataven arreu amb unes flors rodones, negroses, coronades de sèpals d’un groc fosforescent, i tot això entremesclat amb aquells salzes i xiprers, que temps enrere foren l’admiració dels visitants, mig tombats i en posicions disforges que semblava que formassin en la claror capvespral morada una processó fantasmàtica d’ombres que es movien empeses per un vent gelat i una cama d’aranya quasi invisible. Podria haver tret el paraigua amb el puny d’ambre i la tela de seda blavissa que em regalares a la place Vendôme, i que, de tan bo que era, tothom el prenia per una bijuteria de mercat negre, emperò m’estimava més tenir aquella opacitat de l’aire fred i boirós davant la vista perquè no volia enfocar res del que m’esperava després d’uns revolts tan difícils de pujar i tan plens de trampes que la natura desfermada per un cantó i els esdeveniments que succeïren els llunyans darrers dies per l’altre, havien col·locat en el meu pelegrinatge.
(…)
Encara que m’hagués posat aquelles sabates d’aigua, unes catiusques,
molt còmodes i pràctiques per superar els sotracs convertits en
llacunes i l’argila sense grava de la placeta llunyana davant el casal,
no havia aconseguit res, perquè el líquid fangós, moltes de vegades
sense témer-me’n, em pujava per damunt les vores i em banyava per
dedins. Crec que va ser aquí quan en lloc de pensar en tu, Xim, Kim
meu, aparegué la imatge de la secretària i amiga de Blanca, la teva
primera dona, morta d’accident al mar. Sí, la perfecta, la modèlica, la
turmentada Ester, que m’havia d’ajudar, en tot i per a tot, a
convertir-me en la senyora d’aquell casal massa gran on tu volies viure
la major part de l’any i que a mi em produïa una successió inexplicable
de terrors a qualsevol moment i, molt especialment, de nit, en quedar
sola. Sentia renous a la mala hora quan tu havies partit de viatge; em
desapareixien llibres, cartes, quaderns…; descobria habitacions
tancades en fort; tocava una taula i queia un gerro antic; trobava roba
meva en llocs insospitats; em telefonaven veus d’home que feien alens
espessos i deien frases obscenes, coses així, que no et volia contar,
Kim, perquè no et preocupassis i, també, perquè no creguessis que
t’havies casat amb una hiperestèsica que vorejava la follia. I mira ara
quin coratge he agafat. I Ester em deia que em compràs sabates de taló
d’agulla, que tu adoraves. I em feia ensumar els perfums de Blanca,
forts, espessos, densos, i em deia que t’entusiasmaven. I em mostrava
els vestits de Blanca, chanels de tons torrats, vestits jaqueta foscos,
roba entallada, abrics de pells, i em deia que amb les meves faldilles
clares, la meves rebeques grises i les meves tennis, amb aquells
cabells mal tallats i sense gota de pintura, pareixia una foravilera. I
per això quan tu venies i em veies amb aquella permanent fluixa, el
maquillatge excessiu, amb tant de rouge als llavis, i clausurada dins
faldes tub i jaquetes sastre damunt uns talons altíssims, em miraves
com si de cop no em coneguessis, com si fos una altra dona que no
t’interessava gens ni mica. I no ho podia entendre de cap manera. La
llum baixa amb la lentitud de les meves passes i res ja no em fa por,
ni els esbarzers que es multipliquen a cada pujada abrupta, ni les
rates que em deuen espiar per darrere la paret seca que hi ha al fons,
ni l’òliba, que deu haver començat a fer voltes, ni una colobra
deixondida que se’n va a dormir en un forat ben seu. T’ho vaig dir,
Kim, tres dies després d’aquell matí quan ens coneguérem en el trajecte
entre Nàpols i Capri —la meva tia Sally, que m’havia agafat com a
esclava de companyia per a un viatge a la costa amalfitana, havia
pescat una grip de cavall i això em donava un poc de llibertat, perquè
havia aconseguit que la cuidàs una infermera. Bastava que dormís a la
seva cambra per vetlar-la. I tu, Kim, em seguires des de l’hotel Mare
Nostrum. Però t’ho vaig dir des del principi, em pots guardar de
mentir, t’ho vaig repetir amb paraules planeres perquè no hi hagués cap
malentès: som una dona fràgil i poruga. No podria viure mai en el camp.
I encara menys en una casota de més de dues-centes finestres. Tu
somreies per davall el teu bigot i no em contestaves. Record com si fos
ara aquell bigot negre tinta xinesa que vaig assaborir per primera
vegada damunt el sostre de la casa de Curzio Malaparte, just davant
aquells farallons capriencs, dins un mar de lapislàtzuli. El teu bigot
m’enamorà. T’ho deia i reies com un eixelebrat. Però torna i retorna el
record dolent: vaig haver de veure l’escena terrible per creure que
Ester era una Llucifera. No podies creure que l’hagués descoberta a la
cambra de Blanca, amb la seva roba, amb una perruca seva, rossa, quasi
platí, recitant a dues veus les preguntes i respostes de la doctrina
mentre despullava amb gestos d’oradura la filla petita dels pagesos, na
Roser, que s’ho deixava fer tot sense oferir resistència. No volgueres
que la denunciàssim. I ella ens va tirar el malbocí que ens ha fet
feliços els darrers anys de la vida que hem viscut cada instant lluny
d’allà, d’aquell trast de l’avior, on et convertiràs, Kim, estimat, en
matèria d’oblit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!