Els pilots kamikaze, em conta Jean Giono, es fabricaven cadascun pel seu compte un perfum personalitzat: el darrer viàtic abans de l’explosió final. No s’han pogut trobar les fórmules d’aquests perfums.
M’he demanat, com bastiria el meu perfum íntim, singular i que només jo pogués traduir.
Un príncep de l’any mil de la cort de Fujiwara, un príncep que anava com un eriçó de cuirasses, de fletxes, de llances, d’espases, de punyals, de sabres, d’articulacions mecàniques com un enorme insecte verinós que es passeja pels boscos, defensant les vídues i els orfes, deixava darrere un renou de ferralla i el perfum més encisador que has ensumat mai. Mesclava, a parts iguals, mesc, tulipa tropical i clau de girasol, safrà, sàndal, reïna, copinya esclafada, canyella, eufòrbia, merda de cabra, aloè i alguns ingredients secrets. Calia fer aquesta alquímia el migdia, en un lloc desert com una platja batuda per la tramuntana.
Què duen els kamikazes, d’ara?
Quin perfum exhalen els prínceps samurais, d’avui?
Quines maquinacions, o maquineries, contra la crisi, contra el cel o contra tot representarien aquests perfums singularíssims?
Els perfums ens ajuden a combatre -i de vegadesa vèncer- els misteris més terribles, els terrors infinits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totes igual una darrera l’altra, encunyades per la mateixa meretriu i produïdes en sèrie.
La de xirla de corder.
tófona vera, mesc, ala de falcó i algues de Formentor. Una besada remeiera