UN DOL INACABABLE, UNA MORT INDEFINIDAMENT RECREADA
Aquestes són les úniques paraules, Aràlia, del teu nou cel. Què cerques? Totes les històries que m’imagín a Praga tenen un toc de desastre. Has abandonat Edward? T’ha deixat? No sé perquè ho deman quan no hi haurà resposta. Quasevol cosa em demana un esforç tan gran que no puc dir fins quan podré aguantar sense la teva presència. Netejar-me les dents, sopar amb els amics, anar al cinema, fins i tot llegir, esdevenen muntanyes, que no puc superar. És com si em trobàs en el camí d’una degradació contínua i invisible. Em tem que des de fa temps no estim ni la gent ni les coses, emperò faig, maquinalment, com si les estimàs.
No som un falsari, però em trob dins une banqueroute artística, existencial i sexual a més a més d’econòmica. Agaf esdeveniments de la meva pròpia vida i els afegesc ficció per donar color als meus dies. Així funcion, així em perd. Tenc la visió dels poemes que voldria escriure i no escric. I tu, Aràlia, ets externa a tot. Documents inclassificables d’un cos situat davant un món hostil. Quan va morir la mare tenia dotze anys i passava pena de no sufrir prou fort. Cerc com un orat la vehemència dels meus anys de joventut quan tu eres el far dins les ones d’ofeg i les tenebres ardents.
Gotes de suor em lleneguen pel front i la cambra està gelada.
Em sent paralitzat i les empremtes fugen del ditat de l’ordinador, els dits em queden engalavernats i secs. Passen les nits i els dies i tottemps em deman si no estic hipnotitzat per la teva absència. I si això és viure. Enfonsament i enfondrament són mots que no em reflecteixen però em marquen. Som com un infant que voldria tenir el globus de la vida entre les mans, palpar-lo, fer-li pegar voltes, enlairar-lo amb l’excitació del joc. I el globus ha explotat tantes de vegades entre els meus dits que ni l’agaf, ni el veig, ni el toc.
I si ma vertadera vida començàs, com Oblomov, en el moment de la seva extinció?
Som un arxiu viu, Aràlia, de les teves carícies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Compartirem els mateixos espais, però no el mateixos somnis.
I mentrés viu, mor.
Escriure la visió dels poemes que voldries escriure i no escrius. ¿És això escriure l’aire que s’escapa quan el globus explota? ¿És fuga –1, 2, 3, 4: tot alhora–, l’escriptura? ¿Capturar l’aire de dins el globus quan ja es barreja amb l’aire exterior? ¿Hi ha algun instant en l’espetec del globus que els dos aires es toquen sense mesclar-se encara? ¿És aquest instant hipotètic el nucli del poema que escrius que veus i voldries escriure però no escrius?
Copipastejo de DCVB:
En aquest pas, acabarem tots enamorats de n’Aràlia…, o almanco, tendrem somnis eròtics amb ella… independentment de les nostres preferències sexuals…
fa poc que t’he descobert
però ja tinc ganes de llegir-te de nou