Escolt Maurizio Pollini dient Schubert, la Sonata en a menor per piano, D 845, i encara sent l’olor de les fressèlies color d’ambre fus, del jardí aquest migdia, esclafades per la indolència dels moixos, exhalant a les totes.
La foscúria del dolor de la mort de Ricard Salvat, aquí.
Passen pel cervell films personals dels seixantes, dels setantes, de la darrera tardor quan vaig anar a veure, al Teatre Borràs de Barcelona, el Mirall trencat que en Salvat havia fet per al centenari de la Rodoreda.
Un home treballador i amable, el record així.
La floració que s’anuncia arreu ha produït un canvi de llum. Quan mir el camps des d’una finestra de Telloc veig la transparència dels verds (com una transparència de vers) amb una llum pastada de calideses. Hi ha una fecunditat que m’arriba d’arreu de l’aire.
La mort és una melodia inexistent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!