22 d'octubre de 2005
Sense categoria
4 comentaris

SOM UNA TOMBA NAIXENT, IXENT

PER QUÈ, ARÀLIA, TANT DE TEMPS DE SILENCI? Perquè el silenci també escriu, i en aquests moments en què fa matx el caos d’històries terrorífiques que m’enrevolten (Traïcions d’escriptors a la llengua catalana sense ètica ni res. Ni unes gotes de terrorisme! Ni un Comte Mal julianesc de bon de veres! Ni un Anselm Turmeda ben-landesc! Encimentada mental via Son Espases & Sons. Encimentada mental d’autopistes que oximorònicament maten més gent i més territori! Formigó a betzef!Destrucció del paisatge com a cultura i de la cultura del paisatge. Fan malbé les carns fràgils de la identitat de la terra i la llengua. Llengua catalana a Can Bum! I per afegitó sang i foc bushblairputineresc arreu del Planeta, etc), en aquests moments pens en tu –perduda dins la lletra de Kafka com una mala cosa– com a l’únic salvavides que no tenc. He anat a Frankfurt i t’he vist entre els estands de Gallimard, vora una torre de setanta pisos coronada amb una piràmide, als salons nocturns i literaris de l’hotel Frankfurter Hof, al fons de les imatges anarquistes d’un restaurant italià amagat entre els gratacels, a la meva cambra de l’hotel Maritim quan tot el sol de la capvesprada es reflectia en la pantalla d’un edicifi de vidre de l’enfront i escoltava My name is Nobody a l’iPod. Estrenyia de tant en tant aquell fruit rodó i coriaci de xiprès que em regalares quan ens emblavirem de carícies al bosquet de Son Xigala. Aquella bolla marronosa i rugosa era una caixa de records: duia més vida i més històries que la de moltes persones i viuria molt més temps que jo. Aquesta idea de les coses que viuen més temps que els humans em recomfortà. M’he tirat a la beguda. Tenia un campari-gin (sí, com el del bar Gambrinus napolità però més dolent, perquè havia fet la combinació jo mateix amb les ampolletes del mini-bar.) i rememorava les castracions angèliques. El pler de castrar els animals i els homes, és contemporani amb el naixament del llenguatge? El clima sòrdid de Frankfurt, entre les coloracions tardorals dels boscos que havia vist des de l’avió, em produïa sabors del no res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!