Plagueta de Bord

NOTÍCIA: Obama aixeca les restriccions financeres per a investigar amb cèl·lules mare. El president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat avui que derogava les restriccions sobre l’ús de fons públics per a investigar amb cèl·lules mare procedents d’embrions. «Donarem suport als científics que treballin en aquesta investigació», ha dit Barack Obama, després d’emetre una ordre que deroga la política imposada el 2001 pel seu antecessor, George Bush, i de signar un memoràndum per a restablir la «integritat científica». Les cèl·lules mare tenen la capacitat de transformar-se en qualsevol teixit del cos, i els embrions són una de les principals fonts d’aquest tipus de cèl·lules. El seu ús pot agilitar tractaments i, fins i tot, la cura de malalties com el Parkinson, l’Alzheimer, la diabetis o l’esclerosi múltiple. Tanmateix, algunes persones s’oposen a aquesta recerca per motius religiosos i ètics. En els últims temps, els científics han desenvolupat diferents tècniques per a obtenir cèl·lules mare de teixits adults.

L’EXPLORADORA DEL TEMPS

Isabel Roman tenia quaranta-sis anys, era altíssima i castanya, un cos prim que recordava Jane Birkin amb unes sines petites com a dues pometes, malgrat que havia alletat dos fills, i una mirada dolça color xampany. Conduïa el seu vellíssim dos cavalls, que havia sobreviscut a tantes de batalles, i fumava un porret d’herba que ella mateixa conreava en uns tests amagats a la terrassa del piset damunt la badia de Palma. Estava molt trista perquè anava per la via de cintura cap al cementiri del Bon Sossec.

(…)
Allà donaria el darrer adéu a Jordi Costa, un amic seu de la infantesa
que era professor de llatí i que un cranc terrible havia fet
desparèixer en un mes i mig. Allò li semblava una injustícia terrible.
Amb tots aquests terroristes i malanats que hi ha pel món que podrien
partir sense problemes i ens farien molt de bé, li ha hagut de pegar al
meu amic de l’ànima que era una benedicció. Aquell amic coral amb el
qual havia tingut les confidències i les complicitats majors de la seva
vida, li havia amagat el seu mal fins al darrer moment. De molt jovenet
ell li havia contat que li agradaven els homes i que no ho podia dir a
ningú. Ella l’havia animat, l’havia deixondit i de vegades l’havia
ajudat a lligar perquè era molt tímid. Un home bo, un sant, ho va
sofrir tot en secret i ni tan sols li va comunicar al seu amor,
Francesc, amb el qual compartia la vida des de feia tres anys. Jo no
hauria tingut aquest coratge, pensava Isabel. Quan vaig tenir les
primeres bregues amb el meu home, el metge Joan Cerdà, ell va ser el
mocador de les meves llàgrimes. I dels teus mocs, em deia rient
divertidament. Quan em vaig separar les primeres setmanes les vaig
passar a ca seva perquè em sentia la dona més desgraciada del món. I
quan al cap de dos anys de viure sola, els dos fills, de disset i
quinze anys t’havies estimat més que quedassin sota l’autoritat del seu
pare encara que tu els tenies sempre seguit, et comunicaren que tenies
esclerosi múltiple, Jordi va ser el dipositari d’aquell secret mal de
dur. En arribar al tanatori t’has aferrat a Francesc i has plorat fins
que has tingut alè. Ell no volia que el vés ningú, per això la caixa
està tancada. Isabel miraves la caixa de fusta de pi sense pintar, amb
els grops i les circumvolucions de la fusta jove i t’entrava una pena
profunda que no sabies com aturar. Felip Segura, un amic de Francesc,
t’ha agafat pel seu compte i t’ha duit cap al bar. Encara queda una
hora per a la cerimònia i no vull que et fonguis. Havies coincidit amb
ell a alguna festa a casa d’en Jordi. Recordaves que era biòleg. Davant
dos gint-tònics heu brindat per l’amic i tu, tan ben educada com
sempre, li has demant per on feia mal. Em dedic a la recerca, t’ha
contestast. Ara estic amb una investigació apassionant: les cèl·lules
mare. Allò t’ha despertat l’interès perquè havies llegit que servirien
per curar la teva esclerosi. Li ha demanat que ho volies saber tot i
tot d’una. Les cèl·lules mare són unes cèl·lules sorprenents el destí
de les quals encara no s’ha decidit. Es poden convertir en una gran
varietat d’altres cèl·lules per mitjà d’un procés conegut com la
diferenciació. Miraves el ulls blau verdosos de Felip i escoltaves
aquella veu com un encanteri. En les primeres etapes del
desenvolupament humà, les cèl·lules mare a l’embrió es diferencien en
tots els tipus de cèl·lules del cos: cervell, ossos, cor, músculs,
pell… Felip t’explicava la seva fascinació per aprofitar
l’espectacular força natural d’aquestes cèl·lules per guarir moltes
malalties. I l’esclerosi, creus que es podrà curar?, demanaves com una
nina petita. En el futur podrem transplantar cèl·lules mare d’un embrió
a la part malalta del cervell. També les cèl·lules de la mèdula òssia
poden servir. I jo estic estudiant la sang del cordó umbilical que
podria ser una font de cèl·lules mare per a curar vessaments cerebrals,
malalties del cor, diabetis, el Parkinson i la distròfia muscular. Si
funciona, les perspectives son fantàstiques i fascinants. Els primers
resultats són esperançadors. Brindàreu per les cèl·lules mare i durant
un moment, oh paradoxa de paradoxes!, aquell bar del cementiri Bon
Sossec es convertí en una pasarel·la cap a la joia, cap a la felicitat.
Quan entregaren les cendres de Jordi al Francesc, Isabel s’aferrà al
seu braç esquerra amb suavitats de cotó. I Francesc molt fluixet li
mormolà a l’orella: És una urna romana que va triar el mateix Jordi i
va fer inscriure en lletres d’or, Carpe diem. M’acomapanyaràs a
tirar-la a la mar gran, a la mar antiga?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!