COSTA A L’AVENC DE SON POU I MARGARIT A LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

I no estic gaire cansat.
Vertaderament puc donar testimoni que el senderisme combinat amb la poesia produeix efectes euforitzants.
M’agradaria contar molt a poc a poc la xarxa de sensacions des que he arribat a les nou i busques al Cafè Comerç de Santa Maria del Camí, i m’he trobat amb na Pepa N. i trenta persones més, que he saludat amb afecte (professors de secundària que aconsegueixen que encara no hi hagi cap carnatge com els darrers d’Alemanya i els Estats Units en els instituts), fins que hem anat a Son Torrella, l’hem visitada, i després hem pujat cap a Son Pou, i després, quasi, al capcurucull d’una muntanya, a l’Avenc de Son Pou. No puc fer-ho. No em sent amb mà, ni amb cor. Només uns detalls com a pedretes per trobar el camí de la memòria. I no perdre-ho tot.
La pujada de Son Pou a l’Avenc podria ser com una narració de Joan Rosselló de Son Forteza mixed amb «El garriguer», aquell conte mític de Salvador Galmés. És un camí dret i de pedres irregular (les darreres pluges de tot l’hivern han esboldregat murs, han desfet passos, han tomnat pins que has de botar així com pots, etc., hi ha moments en què no saps on és camí dret, i que puja tot temps). L’he fet sol. amb les Obres completes de la Selecta de Miquel Costa i Llobera, que anava de mà en mà (de vegdes m’havia d’afferar a una branca o a una arrel per no caure per avall). He sabut l’ofec, l’acceleració coral, el genolls treballant a les totes.
He arribat sa i estalvi al replà on hi ha l’entrada de la mina que forandant setanta metres de muntanya en durà davall la gran cúpula de l’Avenc. Repàs amb veu alta el poema de Costa: «Pujada a l’avenc de la Cova Negra». ell voldria que allò fos una cripta pels grans mestres. La Cripta, = la Poesia, deia aquest horabaixa, molt ben contat  Joan Margarit.
Amb el grup reunit he fet un míting històric recordant les visites del XIX i també les Festes Literàries, que organitzava un mossèn catalanista, el pare Capò, els anys 1970/ 71 /72 del segle passat (en les dels 71 em donaren el premi de narració per Àntia, un text que encara record: un love story entre colom i coloma).
M’enrotll massa.
(…)
Entrada Avenc. Cúpula gegantina —500 metres quadrats de rodó i 55 metres d’alçada— amb una el·lipse al capcurucull, 10 metres per vuit, per on
entrava un làser el·líptic de sol. Una gran ximeneia de central
nuclear. Un monument càrstic. Parets com a tallades a mà amb algunes, poques
estalactites. Terra irregular amb algunes, poques emperò gruixades,
estalagmites.
He llegit Costa i la meva veu ressonava com dins un pou. WAUuuuuuuuuu!
He dit «Desolació», de Joan Alcover i m’he sentit fet arbre maltractat per la vida i els elements. Sensacional el so de la veu contra els murs naturals de roques amb carbonat de calç!
Bufffff!
He baixat a tota, quasi m’he despenyat.
I  a les sis una conversa d’una hora que ha anat molt llatina amb Joan
Margarit a la Setmana del Llibre en català. La força benefactora de la
poesia, la construcció del poema, les relacions de la ciència i la
tecnologia amb la poesia, la poesia com una de les poques coses que ens
ajuden a viure, la música dels mots i la poesia, la lluita contra la
mort, els temes de sempre i la veu del poeta com a diferència… Ens
hem passat per la garrofa un fotimer de temes. I Joan Margarit,
glamorós i senyor, bon coneixedor de les lleis de la comunicació ens ha
tapat amb el vel savi dels seus mots més inspirats.
Jo he fet de catalitzador i déu n’hi do. Al final hem dit poemes per presentar de bon de veres questa trilogia darrera: Càlcul d’estructures, Casa de la Misericòrdia i Misteriosament un poc feliç.
El Margarit se’n desfà molt bé amb el personal. Hi ha hagut col·loqui. Un èxit de gent amadora de la poesia! Un misteri!
L he acompanyat a la llibreria Àgora (de l’amiga Ramona) on feia un recital a les 20 hores i he tornat  a casa.
Buffff!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *