Un matí gris plom, plujós, de finals de gener d’enguany, («Il y a des matins si tristes…») llegia el dossier que Le Magazine Littéraire havia dedicat a Roland Barthes (des d’ara R. B.). Per què record que em van venir al cap les circumferències que crea una pedra damunt la superfície plana d’un llac, els cercles que s’engrandeixen i es multipliquen? La paraula «Barthes» m’havia provocat un conjunt de longituds d’ona en què s’entrecreuaven les emocions de lector quan vaig llegir Le plaisir du texte, la lletra singular de la carta que m’envià on em deia que em podia acollir a un del seus seminaris, la fidelitat de grupi als paisatges dels seus llibres —exaltadors, intel·ligents, sensibles, múltiples— convertits en obres de capçalera, la notícia terrible del seu accident i, amb un no res, de la seva mort.
(…)
I aquella revista m’anunciava una bona nova: la publicació de dos textos inèdits, Journal de deuil (Seuil / Imec) i Carnets du voyage en Chine
(Bourgois / Imec). Ara, que he llegit el primer, agafa relleu una
resposta de R. B. a una entrevista de 1970 en què quan li demanaven
què era per a ell la posteritat, deia: «Ah! Pour moi ce n’est
absolument rien, je m’en excuse auprès de cette postérité, mais c’est
un concept qui, par rapport à mon propre sujet, est veritablement à la
lettre inconcevable. Disons que concrètement je ne peux imaginer ce que
deviendront mes livres ou més écrits une fois que je ne serais plus là,
ou plus tard.» El 25 d’octubre de 1977, Henriette Binger, la mam, la
dona que ho era tot per R. B. (el seu pare havia mort quan ell tenia un
any), amb la qual havia compartit la vida durant seixanta anys, es mor.
R. B. entra dins l’aflicció fonda, s’enfonsa en la pietat filial
travessada de plors i desesperacions, en el dol com una malaltia
incurable. I el 26 d’octubre escriu unes línies en una fitxa que
l’ajuden a alenar, que el consolen. Fins el 15 de setembre de 1979, R.
B. anirà cal·ligrafiant, amb la seva lletra clara, la cadència de la
seva tristesa en aquelles tres-centes trenta fitxes fetes a París, i a
Urt (País Basc), les dues cases que compartí amb sa mare, i també
durant els seus viatges al Marroc i aTunísia. Exploració íntima del
dolor de la pèrdua («Mam est présente dans tout ce que j’ai écrit.»),
himne a l’amor maternal («Depuis la mort de mam ; plus envie de rien
construire, sauf en écriture ! Pourquoi ? Littérature = seule région de
la Noblesse (comme l’était mam.»), frases breus, punyents, que fan
voltes a la ferida, que l’escriuen («Je transforme “travail” au sens
analytique (travail du deuil, du rêve) en travail réel d’écriture.»),
prolongació de l’ordre maternal a l’apartament on visqueren («cette
alliance de l’éthique et de l’esthétique qui était sa manière
incomparable de faire le quotidien.»). I quan acabes de llegir Journal
de deuil veus que el temps no ha apagat l’ardor esmolat i rosegador de
l’absència: hi ha la mateixa veu adolorida, el mateix suplici del nen
abandonat, la mateixa energia cap al coratge impossible, l’autoretrat
d’un fill sofrent. Encara no m’ha arribat el diari del viatge a Xina el
1974, però pels fragments que he llegit, R. B. mostra el seu avorriment
dels discursos militants en una dictadura en què se’l volia fer servir
de propagandista. La polèmica que han mogut aquestes dues obres
(François Wahl, amic de R. B. i editor diu que no s’haurien d’haver
publicat contra el criteri d’Olivier Corpet, director de l’Imec i Eric
Marty, editor de l’Obra Completa de R. B.) demanaria una altra columna.
El 2009 serà també, tan bé, any R. B., l’home fràgil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs deu semblar que les tombes també viuen.