Plagueta de Bord

QUASI JARDÍ

No puc contar-te, Aràlia, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent (quina posessió més nostra, quin bateig férem a Son Cantenidormen, com és coneguda pels pagesos d’Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist ditades teves als romanins del tancat de les herbes aromàtiques. He trencat un brot d’espígol per viatjar als teus armaris on em tancava aquells horabaixes d’estiu quan jugàvem a conillons. I hi quedava estormiat de tactes! He anat fins a la caseta de caça, just devora aquella paret de pedra seca en què l’humitat darrera i les pluges han fet néixer entremig de la molsa i els macs unes falgueres fastuoses que tu, Aràlia llunyana, et posaves a la cabellera viva de tremolors, d’olors.

Dolors forts he tingut quan la figura d’Edward apareixia dins el ensomnis, com si la meva trista adolescència no s’hagués clausurat, com si la ferida restàs oberta i bategant. He trepitjat tots els nostres indrets del parc i la memòria no existia. Un buit s’ha apoderat de la gola, dels pulmons, de les glàndules lacrimals i he partit a l’escapada cap als estables. La ferum i la foscor m’han atacat conjuntament. Era una aparició elèctrica i enlluernadoira dels records pels camins de l’excrement i de l’olor de clovella d’ametlla en fermentació. He fet un viatge per les fosques negres. Em guiava per la claror malva d’un porticó obert al fons d’una sala de voltes de marès. Cop en sec m’he trobat amb una barca. Era la nostra barca amb el nom secret: Lot. He tingut una girada de ventre quan he pogut llegir amb les ditades i els regruixos aquelles lletres que pintàrem quan érem uns infants i vivíem dins les Geòrgiques més veres que han existit mai.

Després he entrevist la galera en què anàvem fins a Albarsana, Credixidor i cala Engodal o al bosc tenebrós de Son Melisaura. No hi havia el mul, en Valent, que ens deixava que li tocàssim el barramot blanquíssim i somreia. Aquí he caigut en una estat de postració violenta. He anat al fons de la païssa i m’he col·locat en posició fetal a un cornaló. He tornat als vespres infantils en què m’escapava del casal perquè tu m’havies dit alguna cosa dolenta i em refugiava dins la meva aterridora sordesa a tot quan hi havia al món. Era com si m’haguessin tallat tots els sentits. Només una plorera seca em sortia de la gargamella i m’ofegava sense ni una llàgrima, sense ni un gemec. No sé quin temps he pogut resistir aquest suplici, aquest consol, aquesta petita experiència de la mort. Sí, perquè si m’hagués mort en aquell moment no hauria tingut més que un gaudi: hauria deixat de panteixar en una agonia inacabable.

Només el teu nom, Aràlia, es mesclava amb la saliva, baixava per la gola i la reblania a poc a poc, seguia baixant al llarg del coll i penetrava en el ventre. No crec que el gust més meravellós del paradís hagués pogut donar-me un sabor com aquest i produir-me uns efectes benèfics que s’irradiaven progressivament a tots els òrgans del cos fins a tocar el sexe i el cervell alhora en una conjunció única. Suscitant-me un record més vast de cada sentit malgrat que en veritat l’esborri. Imposant una tristesa i una lentitud returadora i magnífica en els gestos. Afegint una joia que em retorna la paraula meristemàtica, feta un planter de músiques, que en un no res són destruïdes.

El meu nom, teu, Aràlia, sotmet el silenci.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!