No hi va haver mai en cap escenografia de la meva vida una figura tan morosa, tan impregnant, tan amaradora com la teva. T’aficaves dins cada cèl·lula de la pell, entraves per qualsevol sentit i colonitzaves els batecs del cor, les connexions nervioses, els tremolors de l’esperit. No sabia com escapar-me d’aquell camp magnètic que m’imantava cap a tu. Les teves aigües íntimes eren els meus engolidors. L’aire que t’envoltava, el meu oxigen. El terra que solcaves, el meu humus. Ocupaves tots els meus instants. Habitaves dins un espai difús, nou, torbador, que m’arrossegava. Eres una kamikaze de les sensacions. Una aventurera que crema els seus vaixells. Impulsiva i somniadora, necessitaves doble ració de tot: de mentida, de venjança, d’humor, de traïció, d’ingratitud, d’imaginació, de joia, de plers. Eres una aparició, embellies amb la teva arribada qualsevol indret. Conegueres de molt petita la forma de dosificar el càlcul i la gratuïtat, la innocència i l’oportunisme. Eres la bellesa: un sistema d’ecos, un joc d’atracció entre motius, la coreògrafa dels nostres contactes. T’agradava jugar amb la forma dels mots, agafaves només l’aire dels sons i deixaves la feixuguesa dels sentits, que et recordaven massa la realitat. La realitat és odiosa, deies, de vegades, com un ritornello. Confonies tottemps l’art de ser fidel i l’art de ser inconstant. M’enlluernaves, em fugies, em temptaves, m’oblidaves, em reconqueries, em deixaves, em feies mal, m’adoraves, m’encenies, em donaves vida, la vida.
(…)
No et recorden res, Emília Verger, aquestes frases despenjades
d’aquella carta que et vaig enviar fa exactament trenta-set anys, quan
acabàvem el batxiller i tu partires cap a Barcelona? Vaig tenir l’eima
de guardar-me’n una còpia perquè sabia que podries assegurar-me, sense
cap escrúpol, amb la teva expressió més sincera i bondadosa, que no
havies rebut aquella lletra. Creia que em contestaries, creia que
m’enviaries un memorial on refutaries aquell retrat de la teva amiga de
l’ànima, Nita Pastor, la lletja i estudiosa, que et perbocava tota una
allau de pensaments que no s’havia atrevit mai a dir-te a la cara en
aquells dos anys que feia que ens coneixíem. L’agressivitat dominava
sobre la tendresa, l’odi sobre l’amor, la voluntat de dominar sobre el
desig, la rapinyada sobre la carícia, el crit sobre el cant, la matera
sobre la voluptat.
I com em veies quan vaig partir?, tingueres el coratge de demanar-me
quan ens trobàrem, després de la teva telefonada sorpresa, després de
tants d’anys sense cap notícia teva, després de tot, al cafè Modern,
davall els plataners sense fulles de la plaça de Santa Eulàlia.
T’hauria volgut contestar amb tota aquella lletania de calúmnies que em
vaig inventar per fer-te mal, tant de mal com pogués, i que vaig rompre
en el darrer moment.
Però et podria llegir, aferrant-me a una carta de Madame de Sévigné,
d’un llibre seu que m’havies regalat per un aniversari, les paraules
que fa trenta-set anys vaig cal·ligrafiar només per a tu: Som tan
llibertina quan escric, que la primera cucavela que faig regna tot al
llarg de la lletra. Pots estar segura, Emília, que he acabat els
deures. Em bastava escoltar-te per fer el que em demanaves sense
intentar comprendre-ho, m’havia de confiar a tu, acceptar abandonar-me
sense cap complicitat. Per raons que no t’explicaré mai, això em
convenia perfectament. Més ben dit, quan t’obeïa experimentava molt de
pler. Era un exercici excitant. I no en vaig sofrir mai. Vaig posar en
pràctica totes les teves lliçons: anar al galop enlloc del trot,
refusar l’avorriment i la bestiesa, prendre dreceres, improvisar,
agafar al vol les ocasions, treure’m les benes i veure-hi bé, ser una
exploradora fidel de les voluptuositats, estimar el moment, l’instant.
Avui, aquest migdia, no volia escoltar-te, sentir-te, Emília, mentre un
campari amb gel com si fos un tassó de sang m’encalentia la llengua,
perquè sabia que aquella forma de contar-me la teva vida era una xarxa
que volia atrapar-me amb el visc d’una història clínica que no
m’interessava gens. Em moriré d’aquí a un parell de mesos, em
xiuxiuejares amb un to que no volia ser gens melodramàtic i em semblà
el rien ne va plus de l’artifici, voldria viure’ls amb tu. Sé que et
vaig contestar de cop, sense pensar: els plaers de dona a dona són
vertaders, purs, duradors, sense remordiments, no hi ha començaments
penosos, tot és gust, cada dia, cada hora, cada minut aquest lligam es
renova sense inconvenients, són onades d’amor que no s’acaben mai, et
retrobes, comences de bell nou amb un ardor intacte sense la irritació
de la inacció, de la rutina, del temps mort. Tu, Emília, em miraves com
si fos una eixelebrada. Després m’he aixecat lentament i t’he
contemplat una estona amb l’expressió de veure algú que no has conegut
mai, com si aquella dona terroritzada que deixava a l’esquena fos una
estrangera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!