FÉR

Els funàmbuls miren sempre davant d’ells mateixos, enfora. Per què quan la professora de tematologia ha dit que havíeu de fer un treball sobre la guerra, has sentit com un alleujament, com si et traguessin un pes feixuc de damunt el pit i poguessis respirar, aixecar-te, caminar, conèixer? Estàs segur que va ser una bona idea acceptar la prejubilació del banc i tot seguit matricular-te de bell nou a la universitat.
Estudiar per gust és una de les poques coses que valen l’alegria. Això
t’ho va dir fa tres vespres Magdalena Clara Servià, aquella dona que
vares descobrir al bar de l’edifici Ramon Llull i amb la qual surts i
boixes quan us lleu a l’una o a l’altre. Ella fa química, però vol ser
escriptora. Això l’omple d’una irradiació difícil de veure. De vegades,
i en els moments més inesperats, quan creuries que ha abandonat les
seves tasques de recerca, com la darrera nit que ho féreu a ca seva, i
tu li menjaves l’orella dreta amb una violència suau entre els seus
gemecs desfermats, et tems que dins la convulsió del contacte abrupte
dels cossos, en una breu fracció de segon, has trobat la brillantor
negra dels seus ulls que et radiografien les entreteles de la carn. I
sents com una descàrrega elèctrica com les que travessaren la teva
infantesa a la teva cambra de casa els padrins, una habitació petita,
sense cap finestra, amb un Sant Crist gran damunt la capçalera
entorcillada i una porta secreta, perquè es confonia amb el referit de
la paret, que pegava a l’alcova dels teus pares. I que sempre estava
tancada. Andreu Vesprer Rovira, et deia el padrí davant la foganya
gegantina, una campana blanca, que ocupava tot un pany de paret de la
cuina, no has de tenir por. La por és dels animals. Com li podies dir
que eren bèsties ferotges les que t’atacaven quan tota la casa dormia
tan fondo que no et sentia ningú quan demanaves ajuda, auxili, amb
crits desesperats? Aquelles dues fotografies que trobares dins un
missal de la tia Antònia no t’havien deixat mai. Pintaries cada pèl
negre de la barba del padrí molt jove —Andreu Vesprer Trobat— vestit
amb una granota on s’hi havia enganxat una insígnia amb la falç i el
martell. I també et sabies de memòria el posat del teu pare —Andreu
Vesprer Vich— amb la camisa blau marí, brodada amb el jou i les fletxes
i amb la boina vermella tirada cap al costat dret. Sabies, quan et
colgaves, que el monstre s’amagava dins la cambra. Així has començat el
treball sobre la guerra. Tu endevinaves la seva presència teratològica,
però en desconeixes raons i amagatall. Abans d’agafar el son miraves
fins i tot davall el llit on només lluïa l’orinal de ceràmica blanca. I
en el moment en què entraves en la drecera del somi ell t’afuava els
terrors nocturns. Recordes les visions fragmentàries d’una
incomprensible violència original. Una violència sense fites ni límits.
El padrí fuetejat amb una verga de bou, nu i ple de sang. I revinglades
doloroses. No podies veure el botxí. Estaves regirat en aquell angle
mort: entotsolat. La violència m’arribava convidada i amagada en els
silencis del meu pare. Per aquestes estranyes i fascinants caminades de
la infantesa, aquesta placa sensitiva que dóna una consciència per tota
la vida, la violència m’ha estat donada en l’adeena. Som el meu padrí
lliurat als botxins, som el meu pare tremolant d’una violència
suïcidària, som l’hereu d’una violència immensa que travessa els meus
somnis i els meus relats. Molts de matins la mare, Dolors, em trobava
aferrat a l’emblanquinat amb les ungles plenes de calç de tant d’haver
rapinyat una porta inexistent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *