25 de febrer de 2009
Sense categoria
0 comentaris

PROMENADE (VII)

La seva única màtria era la lucidesa. Sempre el trobava allà on menys l’esperava. Al seus encontorns hi havia un camp magnètic que imantava. Un vespre em demanà sense solta ni volta: «On és el camí cap a l’infern?» Era com un fotòfor d’aquells que tenen els peixos abissals i que atrauen sense aturall. La seva escriptura, un agent químic que en cada moment revela una identitat. Tenia uns ulls que convidaven a la pèrdua. Record que un matí el vaig visitar de sorpresa. Escrivies. Em mostrares el dit del mig amb una taca de tinta: «Torn negre», em digueres amb un somriure que era una altra màscara. La teva darrera heroïna nomia Secret R. i era un ésser romput, paralitzat, delirant, una matèria de solitud i de memòria pures, d’aquelles que t’agradava disseccionar de viu en viu.

Un altre bribe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!