19 de febrer de 2009
Sense categoria
1 comentari
PROMENADE (III)
UN SOBRECREIXEMENT D’AVIDESA
Ella pensa amb la Garbo, arrufada, seca, en un saló de te de la rue Rivoli de París. La gent ja no la reconeix. El temps ha creat una altra màscara sobre la bellesa d’aquella fesomia devorada pel cel·luloide i els focus. Tot de rues diminutes envolten aquells llavis eterns. Ja es dibuixa en el seu rostre la seva cara última. Tan vertadera com les altres, tan novella. De vegades, com per sorpresa, algú s’hi acosta i li demana: «Are you really Greta Garbo?», ella respon: «No, I was…», i somriu amb unes dents carnívores i enlluernadores.
Un altre teixit meristemàtic de la narració.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les encantadores rues dels llavis de sempre.