Plagueta de Bord

Quan vaig saber que Rafel Duran, un director de teatre inventiu, agut, poètic i que la sap molt llarga, donava vida a aquesta novel·la clàssica de la literatura catalana, Mort de dama, (Mdd) el primer text en obduliamontcadí, el llorençvillalonguià dels anys vint del segle passat, vaig tenir una pujada d’alegria d’aquelles de no dir. I tot d’una vaig pensar: quin guster passaria el Villalonga dels anys en què Joan Sales i Joaquim Molas el convertiren en best-seller per un cantó i clàssic català per l’altre, de veure aquella novel·la aiguarègica de joventut, interpretada per un conjunt d’actors tan bons com els de la Comédie, amb dramaturg, escenògraf i tota la pesca excel·lents, amb un metteur en scène magnífic i, per afegitó, coproduïda pel Teatre Principal de Palma (on deien que Villalonga hi enviava una criada, si a la criada li agradava l’obra ell no hi anava) i pel Teatre Nacional de Catalunya, rien ne va plus! No parlaré de la funció perquè no l’he viscuda (encara que no seria estrany que ho fes perquè avui en dia el personal comenta quadres que no ha vist, llibres que no ha llegit, etc., amb la impostura més desfesomiada), però intentaré filar alguns espots de la veritat del llibre: vull animar als lectors que paladegin els sabors de l’obra, que creixen en la relectura, i, també, que vagin a la Sala Petita del Teatre Nacional on fins dia u de març Dona Obdúlia de Montcada, la darrera dama d’una aristocràcia mallorquina de la Restauració, fa el bategot al centre d’un fresc ben ampli i significatiu de la societat indígena i dels seus visitants estrangers.
(…)
Recordaré que l’embrió de l’obra fou un text, perdut, de 1921, fet per
Villalonga per deixar verda a la seva tia Rosa Ribera que l’havia
desheretat. De 1924 a 1930 el va reescriure i l’any 1931, amb el
pseudònim de Dhey, el va publicar amb un pròleg encomiàstic de Gabriel
Alomar. Allò va ser una bomba literària que va remoure la tòpica calma
illenca: uns el tiraren a la mar, els altres l’homenatjaren. Enrevolten
Dona Obdúlia agonitzant els representats diversos i contraposats de
móns socials encreuats, el món tradicional dels «botifarres»
—l’aristocràcia botifleur borbònica— i de la noblesa provinent del
temps de la Conquesta, el món complex i enfrontat dels intel·lectuals
—els de Bé hem dinat, els de l’Ateneo i els de l’Escola Mallorquina—,
el món gris dels mossons i el món obert dels estrangers dels feliços
20. He agafat l’edició de Mdd de 1966 per fullejar-la i he caigut de
bell nou dins les seduccions d’un llenguatge entre la sàtira i
l’esperpent, entre el disbarat i la crítica, amb un humor i un amor per
un temps que se’n va irremissiblement, que t’enganxa amb la força d’un
clàssic. La gasivitat de Remei Huguet, la finor plena d’interessos de
la baronessa de Bearn, la curtor del Marquès de Collera, la vulgaritat
de Violeta de Palma, la densitat reprimida d’Aina Cohen, la curiositat
de Miss Nell i la majestat difícil de l’Arxiduc Lluís Salvador
cohabiten, catalitzades per la figura populatxera, xarona, inculta,
orgullosa i delirant de Dona Obdúlia que, fins i tot després de morta,
amb un testament inesperat, aconsegueix ser recordada. Diuen que Bearn
és una elegia. Estic convençut que hi ha més carn elegíaca en aquests
pobres titelles i en la darrera Montcada que ens fan esbutzar de
rialles fins a les llàgrimes. Llàgrimes tràgiques, esqueixades, de bon
de veres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!