12 de febrer de 2009
Sense categoria
3 comentaris

Fa 25 anys Julio Cortázar partí de vacances

Ho puc dir amb paraules planeres. Tota la meva adolescència em vaig bressolar amb la música de la veu cortazariana. No puc assegurar d’on sortien aquelles edicions sudamericanes de Final de juego, Las armas secretas, Historias de cronopios y de famas, etc. Algunes les trobava en llibreters que feien contraban i tenien edicions prohibides. Sí, crec que hi havia un perfum de transgressió en la lectura de Cortázar, d’aquells contes que tenien la perfecció d’un sonet, la brillantor d’un diamant, l’energia de cent cavalls de força. Puc dir que la meva vena contadora té en els contes cortazarians un dels links més significatius, allò que abans es deien influències. I tampoc no puc dir quan va caure davant la meva lectura aquella joia, aquell talismà, aquell llibre que es va convertir en un objecte sagrat del qual no podia separar-me: Rayuela. Allò, aquella matèria verbal, conjugava literatura i filosofia, innovació i classicisme, era un cos càlid i bategant. Oliveira era un germà meu, insatisfet, apassionat, que es feia un caramull de preguntes, que reflectia nombroses angoixes, que se sentia irat per aquell món que no li agradava, que no acceptava en el qual els pares l’havien col·locat i cercava un kibutz del desig.
(…)

Rayuela era un llibre que em feia molta de companyia i, alhora,
molta escriguera. On és la Maga? No per deixar-me dur pel tema o per
l’estil, sinó escriguera d’aquelles coses que a mi em preocupaven amb
el text de Cortázar com a catalitzador. I el paper extraordinari,
moderníssim (tot el llibre era moderníssim), del lector i la
complicitat que l’autor crea també era un altre estímul. Les citacions
literàries, filosòfiques, els anucis de diari, aquell collage lligat i
inherent als personatges, tan funcional i tan atractiu també
m’enlluernà. Crec que el meu L’adolescent de sal té molts de contactes subterranis amb Rayuela
i em fa gràcia que cap crític no ho hagi esmentat mai. Ara fa estona
que no llegia Cortázar. Emnperò aquesta fita de record m’ha fet tornar
a la biblioteca i tocar-lo, sentir-lo, assaborir-lo de bell nou. I no
falla: allà hi ha la construcció exacta, les paraules justes, la gràcia
d’un amador del llenguatges. I gràcies a la Internet també l’he pogut
escoltar en mp3 i llegir entrevistes. Escoltau: «Cambiar la realidad es
en el caso de mis libros un deseo, una esperanza; pero me parece
importante señalar que mis libros no están escritos, ni fueron vividos
ni pensados con la pretensión de cambiar la realidad. Mis libros no son
funcionales en ese sentido. Un filósofo escribe un sistema filosófico
convencido de que es la verdad y se supone que eso modificará la
realidad, puesto que él supone que tiene razón. Un sociólogo establece
una teoría y es lo mismo. Un político también pretende cambiar el
mundo. En el caso mío el plano es muchísimo más modesto. Yo tengo la
convicción profunda, y cada día que pasa la siento más profundamente,
de que estamos embarcados en una vía, en un camino equivocado. Es decir
que la humanidad se equivocó de camino. Embarcados en un camino
históricamente falso que nos está llevando directamente a la catástrofe
definitiva, a la aniquilación por cualquier motivo: bélico, polución
del aire, contaminación, cansancio, suicidio universal, lo que tú
quieras. Entonces, en Rayuela sobre todo, hay ese sentimiento continuo
de estar en un mundo que no es lo que debería ser porque ha habido
críticos que han pensado que Rayuela era un libro profundamente
pesimista en el sentido de que no se hace en él más que lamentar el
estado de cosas. Yo creo que es un libro profundamente optimista porque
Oliveira, a pesar de su carácter bronco, su mediocridad mental, su
incapacidad de ir más allá de ciertos límites, es un hombre que se
golpea contra la pared, la pared del amor, la pared de la vida
cotidiana, la pared de los sistemas filosóficos, la pared de la
política. Se golpea la cabeza contra todo eso porque es un optimista en
el fondo, porque él cree que un día, ya no para él pero para otros,
algún día esa pared va a caer y del otro lado está el «kibutz del
deseo», está el reino milenario, está el hombre verdadero, ese proyecto
humano que él imagina y que no se ha realizado hasta este momento.
Entonces la idea general de Rayuela es la comprobación de un fracaso y
la esperanza de un triunfo. El libro no propone ninguna solución; se
limita simplemente a mostrar los posibles caminos para echar abajo la
pared y ver lo que hay del otro lado.» Cortázar, un mestre i un amic,
per sempre.

  1. …fou l’origen del meu interès per Cortázar: els dos tennistes que juguen amb una pilota invisible, i la pilota que vola fora del camp, i l’espectador ho comprèn, perquè ell la veu, la pilota, i se’n va cap a ella, i l’agafa, i la llança cap als jugadors perquè el joc continuï…Comprendre els altres, tot i que sovint no puguem veure la seva realitat i  no ens hi puguem enfrontar d’una manera racional…I també, ja com a escriptor -però simplificant molt, forçosament-: l’expressivitat per damunt de la bellesa, les paraules sense amagar mai allò a què es refereixen…
     

    Salutacions cordials
    M A Moyà

  2. ES EL PORTER DE FUTBOL EN MIQUEL ANGEL MOYÀ QUE FA EL COMENTARI ANTERIOR….SERIA UNA GRAN NOTICIA…QUE LLEGÍS CORTÁZAR I MESQUIDA…

    (es una currada d’home, per cert)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!