M’he passat tot el dia fent passes per Pompeia.
Aràlia, eres per tot. Dins les runes de les vil.les. Dins les pintures d’almangre que resisteixen els segles. Dins els nínxols de la necròpolis. Dins la meva mirada gladiadora. Dins l’heura que s’arrapa als totxos cendrosos. Dins les formes d’aquells cossos immobilitzats en el moment de la mort.
M’he vist mort en posició fetal. Fatal.
Tot era carn de metamorfosi, carn d’oblit.
M’he vist lluny de tu, cavalcant les estacions, els llibres, les hores, els futurs. M’he vist abandonat entre les cendres: fet aire.
M’he vist dintre el teu uter. Salvat!
No he volgut plorar quan he descobert que estrenyia la teva foto amb una gelor estremidora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De vegades la mort és el millor de les estades.
On pare el blocaire,
ha quedat fet una estàtua de sal,
un atlot corprés, empressonat a Nàpols?