Plagueta de Bord

Lector amic dels mil i un sexes de l’esperit, com et desig singular! Avui, per necessitats del relat, m’hauré d’expressar de biaix, en clarobscur, amb mitjos mots, entrellums. Si el verb s’ha fet carn, és possible acaronar-lo, punxar-lo, travessar-lo, excitar-lo. El primer títol que m’havia vingut al cap per a aquestes línies és Les llàgrimes de l’ocell. Va aparèixer ahir vespre quan es mesclaren en els meus sentits dues fetes: el cant dels sebel·lins, que normalment em produeix una pujada d’alegria i que dins la nit llunaplenera tenia una vibració trista, i les paraules profètiques de Fanny, una amiga infermera que ara es dedica a cuidar un professor de matemàtiques vell, el senyor Martí, a qui un accident de cotxe ha baldat: va tenir una hemorràgia cerebral que l’ha privat de la memòria i li ha deixat totes les altres capacitats intel·lectuals. El senyor Martí mirava rere els vidres mentre menjava l’arròs de peix. Tu, el fitaves a ell i, alhora, allò que veia. Un ropit situat damunt el capcurucull d’un lledoner. És com una bolleta de plomissó acolorit d’un vermell safrà. El senyor Martí ha quedat un moment embambat amb la cullera a l’aire, fascinat per aquella butzeta tremolosa. Després llança un sospir llarg i s’enforna el brou amb un somriure, mentre l’ocell s’envola i desapareix. El senyor Martí descobreix que tu l’has vist. Mormola: no ha deixat res al cim de l’arbre, ni tan sols l’ombra d’una petjada. Més tard, quan rera els vidres tot és una capa d’ombra, el senyor Martí designa el jardí obscur com si l’ocell acabàs de partir. Plou, i sota la pluja, la foscor es densifica i sembla més fonda. 1-1= 0. No li sembla, Fanny, que el zero és molt bell?
(…)
Quan et fa preguntes d’aquestes, tu quedes desconcertada, inconscient,
muda. I ell et fa la mitja com si acabàs de confegir una polissonada i
només et diu: Vostè té un secret i no seré jo qui li confessi. Allò
t’acaba d’embullar. S’haurà equivocat a posta? O no és un error sinó
tota una altra cosa? T’ha dit la psiquiatra que li facis cada dia un
parell d’exercicis de recuperació. Això t’agrada i t’espanta. Ahir li
mostrares una foto seva amb la dona el dia que es casaren. Fa onze anys
que és vidu i pensares que allò li podria despertar una part essencial.
El senyor Martí va agafar aquella vasa daurada amb el retrat d’estudi
en blanc i negre i la se va passar una bona estona per la vista. Ella
anava amb un vestit blanc de randa amb un petit arrossegall i un vel de
tul davant la cara. Tenia uns ulls molts grossos i clars. Devien ser
cels, pensares. I ell duia un jaqué i uns pantalons grisos amb ratlles
verticals negres. Una cabellera arrissada. Desprenia elegància i bon
gust. Per què, Fanny, em dispara a la línia de flotació? Aquell
interrogant t’enfonsà. I moguda per un ressort automàtic, amollares:
Senyor Martí, no li recorda res? Ell es torbava sempre a contestar i
això et posava molt nerviosa. Com si pensàs cadascuna de les paraules
amb cura lenta. La insularitat no és res més que una simple fesomia.
Aquí només veig el començament d’una ferida íntima. No sé de qui, ni
per què. Són els meus pares? Tingueres un moment de tensió i li
tragueres el retrat amb una estirada violenta, com si el remei fos
pitjor que la malaltia, com si mirar d’on véns per saber on ets, fos
una llei pintoresca i inútil. Avui fa sol, un soleller. Ell ha passat
tot el matí al petit hivernacle, que domina aquest jardí d’un casal del
costat del carrer de la Pelleteria de Palma, fullejant la Història
universal de les xifres de Georges Ifrah. Has trobat dins el secreter
de l’entrada una plagueta amb un dietari de notes, seu. Creus que allò
sí que pot ser una ajuda en el camí de la guarició. El títol del
quadern no et va fer bona pinta al principi: Carnet de glaciació.
Emperò quan repassares l’escriptura del senyor Martí, dia rere dia, que
feia voltes a l’aparició dels primers nombres i del seu estat anímic,
pensares que d’allò se’n podria treure alguna cosa. 27 d’octubre de
2006. «No es pot fer una truita sense rompre els ous. Aquells cons,
discos, esferes, bolles, bastonets, tetraedres, etc., que he vist al
museu de Bagdad són el testimoni sense cap dubte d’un pensament
simbòlic i l’expressió d’un llenguatge articulat.» Quan li has donat la
plagueta, ell ha començat a fullejar-la. Tu li indicaves que llegís
aquella plana concreta. Ell n’ha cercat una altra. «La meva dona s’ha
suïcidat sense dir-me res. Això és una catàstrofe!» Tu li has pres la
plagueta. Ell t’ha demanat: de qui és?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!