Plagueta de Bord

[Des de dijous sense línia telefònica i malalt a casa. La companyia diu que es per mor de les pluges i la humitat. Quines excuses de ma i car muntador!]

De darrere el tasser d’aquest bar de Can Calet, la gent es veu com des
d’una llotja privilegiada. Aquesta idea t’havia vengut al cap, Jordi Miralda, aquest matí fred i humit de finals de gener,
quan miraves amb atenció com Bernat Clar, aquell cambrer jove que havies llogat feia dos
mesos, servia amb rara delicadesa un cafè amb llet amb una ensaïmada a Riteta
Soler, una fadrinanga que
tota la vida havia despatxat a l’única merceria d’Esporles, Ca ses Ratetes, de
la seva tia Bel. Hi havia
una claror de festa estranya i lluent dins els ullons blavissos de Riteta, que
de petita deien que no hi era tota, i que tu amb els anys apreciaves com un
paisatge insubstuïble del poble. D’ençà que n’has fet seixanta-dos, t’has
convertit en un pardal sentimental. Si continues així, no seràs aguantador.
Unes paraules semblants, si no eren aquestes mateixes, t’havia amollat la teva
dona, Jordi, quan li contares que feia una temporada que observaves les
persones d’una manera molt especial, com si les caçassis amb els cinc sentits
alhora. Nasi, esmolada com
una gilet, t’havia dit que n’hi posassis un exemple. Que tu sempre havies
tengut una manera de parlar que amagava més que mostrava, com si li volguessis
dir les coses amb endevinalles. I que després de fer llits tot lo sant dia a
l’hotel Morocco, no anava de verbes. Llavors li explicares la feta tan bé com
saberes. 
(…) 

Riteta havia fet cinquanta anys a principis de mes. I les seves tres amigues, Marita Tendró, Maciana Febrer i Rosa Capdellà, li havien preparat una festa sorpresa. Empaperinaren de coloraines una nau amb foganya, que s’acabava de fer Rosa i que havien batejat com la Torradora. També havien perdut tot un horabaixa pintant damunt uns llençols un «Molts d’anys i bons!» i un «Rita, bona amiga!» amb un cinc i un zero a cada banda. S’ho pensaren molt, perquè Rita no celebrava mai l’aniversari. Però Maciana, la més decidida, les havia convençudes: Ninetes, no pot ser que deixem passar un dia com aquest. Cinquanta anys només es fan un pic a la vida! Marita, que era molt tiquis-miquis, havia amollat un gran discurs sobre la no interferència en les aficions i els costums de les amigues. I, molt doctora, havia clausurat la tesi amb una proposta sorprenent: No sé si és perquè som viuda i em sap un greuer veure com Riteta no ha tastat mascle d’ençà que la conec, que he pensat que li podríem regalar un estríper d’aquests que s’usen ara, que la deixàs ben sen-so-ri-a-lit-za-da. Allò que quan érem joves dèiem realitzada. Maciana i Rosa varen quedar eimaperdudes i tot d’una es posaren a fer mamballetes. És una idea estupenda, estupenda, repetien excitades. I vengueren a parlar-me de la feta perquè les ajudàs. Però si la solució la teniu aquí davant i no us en temeu. Bernat m’havia contat que entre la mala fi de feines que havia fet, també hi entrava l’estriptís davant dones en una disco de l’Arenal. Dit i fet. Bernat, que era tan bell com un poc betzol, acceptà la proposta encantat i arribaren a un acord. Riteta no era gens sociable i tenia aquelles tres amigues perquè les coneixia de l’escola, i elles no l’havien abandonada mai. Sempre havia tengut aquell posat d’innocentota, de fragilitzada, de ximple. Maciana recordava que només li havien sabut un acompanyant de molt joveneta, un jaenero, que es va matar amb la moto i la va deixar cop piu per sempre. Aquelles tres valentes dones ho prepararen tot amb passió: cercaren els vinils del Duo Dinámico, de José Guardiola, de Guy Mardel, d’Adamo; muntaren un àlbum amb les fotos de tota la vida; convidaren d’altres companyes de l’escola que feia estona que no veien; feren salat i dolç per a un regiment i dugueren enganada Riteta, la qual cosa no fou gens difícil. Només les fotos pogueren recollir els matisos de la cara d’embambada que va fer Riteta quan entrà dins la Torradora a les fosques i aquelles quinze dones es posaren a cantar «Moltes felicitats» amb una bengala espirejant a la mà. Estava tan regirada i no se’n podia avenir de cap manera, que es va torbar una hora bona a reaccionar. I quan ja estaven ben torradetes de menjar i beure, començà a sonar el «Happy Birthday» cantat per Marilyn. Un gran pastís gegantí amb 50 espelmes deixà sense alè Riteta. I més sense alè va quedar quan de dins la merenga aparegué Bernat amb un tanga mínim i el cos resplendent d’oli als músculs i una cabellera ros platí que li va fer moixonies mentre ballava i cantava. I, al final de la festa, la raptà tota la nit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!