7 d'octubre de 2005
Sense categoria
0 comentaris

NOTES

EL COR DE LA TARDOR

LLEGIR AMB ELS VIDRES TANCATS. Llegesc i rellegesc un magnífic llibre de textos d’Enrique Vila-Matas titulat El viento ligero en Parma (Editorial Sexto Piso) que em dóna força i m’allunya d’aquesta malenconia que intenta entrar per tots els meus porus. Hi ha reflexions, petits assatjos, relats, pensaments que enrevolten el tema mateix de l’escriptor: la literatura. Vila-Matas viu entre el bosc de paraules dels escriptors que estima. Vila-Matas no volia ser un escriptor com Juan Benet o Sánchez Ferlosio sinó que adorava Gombrowicz i la imatge de Marcello Mastroianni a La notte d’Antonioni era el seu model (li entusiasmaven directors de cinema com Griffith, Dreyer, Eisentein, Lang, Buñuel, Godard, Rivette i Pasolini). Un model d’escriptor amb una dona tan seductora com Jeanne Moreau. Tampoc volia ser un escriptor espanyol: «Me convertría en un escritor extranjero, y explicaría el mundo» Dit i fet. Hi ha en aquestes proses lleugeres i fondes una declaració d’amor a aquest ofici de confegir paraules tancat dins el teu forat, com un talp. M’entusiasma quan em conta que l’Ulisses de Joyce és una enciclopèdia d’estils que inaugura la feliç eliminació de les fronteres entre gèneres. I em dóna marxa de la bona quan descriu una novel·la com un tapís que es dispara amb moltes direccions: material ficcional, documental, autobiogràfic, assatgístic, històric, epistolar, llibresc, etc., posant exemples tan nítids com Los anillos de Saturno de Sebald, Microcosmos, de Magris i El arte de la fuga de Pitol. Totes aquestes pàgines estan amarades d’un teixit fet de les descripcions del sentiment d’un escriptor que ens conta les seves impressions i la seva pràctica quotidiana i fa servir de companyia un conjunt de citacions dels autors que estima: el record del darrer viatge de Roland Barthes a Itàlia quan ens diu la seva fascinació per l’escriptura de l’amor, en Stendhal; les interseccions de l’obra pròpia amb la de Roberto Bolaño a partir de la novel·la Los detectives salvajes; el shandysme d’un jove Vila-Matas passejant pels Champs Elysées, rememorant Jünger que també llegia Sterne; la frase memorable de Giuseppe Tomasi di Lampedusa («Stendhal ha aconseguit resumir una nit d’amor en un punt i coma») llegida amb el vent lleuger de Parma entre els seus pulmons. Un tresor. I tenc damunt la meva taula Doctor Pasavento (Editorial Anagrama) que comença amb una frase de cine: «Paseábamos por la llamada alameda del fin del mundo, un melancólico sendero junto al castillo de Montaigne, cuando me preguntaron: –¿De donde viene tu pasión por desaparecer?» Excitant.

LA RENTRÉE FRANCESA DUU PERFUM DE J. C. LLOP. Quan vaig veure el nom de l’amic i escriptor a la coberta d’aquest estimat suplement literari de Le Monde vaig tenir una girada de ventre d’alegria. I en llegir la crítica de Gerard de la Cortanze sobre la traducció de la novel·la Háblame del tercer hombre l’alegria es convertí en entusiasme. Després han sortit bones crítiques a Le Figaro, els llibreters l’han seleccionada, importants diaris regonals l’han publicitada: un vrai succès d’estime per a un escriptor desconegut dins un país tan xovinista com França. Bravo! I m’alegra també que l’excel·lent El mensajero d’Argel també serà traduïda. Llop, et tinc enveja de la dolenta. Muà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!