5 d'octubre de 2005
Sense categoria
5 comentaris

TOT JA ÉS DIT

No calia tant de misteri, Aràlia, ni tampoc era necessari que m’enviassis aquest cel en què em descrivies els ponts de Praga. Has anat a veure els dibuixos dels nins i nines jueus dels camps de mort? Sí, és mala llet de part meva indicar-te aquesta visita turística ara que sé que tens una aventura amb n’Edward Norton. Sí, ja record que el conegueres a París a can Barceló fa dos hiverns. Em digueres que t’havia xocat la seva memòria fotogràfica perquè t’havia reconegut després d’haver vist unes fotos teves a la terrassa sobre Central Park, quan passares un mes al loft de Howard Koch. Mira per on els links es connecten. Estic segur que t’ha entusiasmat aquesta transposició al cinema de la novel·la d’Steven Millhauser, Eisenheim the Illusionist, que passa a la Viena de 1890. Crec que és un bon lloc i una bona data perquè puguis, Aràlia, fruir d’una atmosfera molt acordada al teu estat d’ànim. Courtney Love i Salma Hayek ja han passat pel llit de Norton i segur que també elles formaran part dels teus fantasmes més excitants. David Jacobson, aquell amic guionista de Los Angeles, em va dir que Norton és un vertader creador d’emocions. Això t’enamora. Ho entenc com si llegís un arbre obert, si escoltàs unes notes llançades damunt l’herba o si et veiés, fulgurant, damunt el pont de Sant Carles tot ple de guiris i fulles daurades. David també em contà que Norton col·lecciona esperma de brau i mormolà: “Segur que el fa servir en les seves orgies.” He sabut que té una carrera per Yale i que la seva família és molt prestigiosa. Hauria pogut triomfar en els negocis o en la política, emperò s’ha estimat més duu una existència precària com actor. Supòs que això de precària és un adjectiu de la cap de comunicació de la productora per donar-li una aura de maudit. M’han dit que habites al luxós hotel Aria i que cada vespre passejau agafats de la mà com dos adolescents. Sé que no has perdut el cap pel seu físic ni pels seus dólars: t’ha seduït amb el més difícil, subjectiu i públic: la veu, aquella veu de Norton plena de ressonàncies, gelada, talladora o abrasiva.

E. N.: l’home de les mil i una veus. Segur que aquest és el nom que li has penjat.

A més a més és romàntic i sexy. Aràlia, sobreviuràs?

Les males llengües diuen que té la síndrome de Tourette.

  1. Jo no podria estar ni una hora amb un Tourette, prefereixo un llebrós. L’esperma de bou a mi no m’impressiona.

    No era a París que el vaig conèixer: no he conegut ningú mai a París. El vaig conèixer a Londres l’única nit que jo he passat al Savoy.

    Quina ràbia que no puguis interpretar aquell gravat, el vàrem fer a Petra. La planxa era massa petita, el tamany és com una capsa de tabac.

  2. Això era el mot de la governanta que aquest estiu ha compartit les estovalles amb tu; ho deia per desil·lusionar-me. Sense il·lusió no hi ha qui escrigui, l’eremita en deia entusiasme. Crec que en els temps antics això es deia vocació.

    Tot està dit excepte el que jo he de dir, tot està fet excepte el que he de fer jo, que li vaig amollar. Va parèixer que la picaven amb una agulla, és una dona tan aspre que esmussa.

    El llenguatge universal és el so de les monedes dins un sarró: din-din, din-din, i a Mallorca hi ha un cacic que compra totes les paraules. Quan jo tenia 16 anys l’eremita em va ensenyar que els vidres entelats amb una boira glaçada són ‘esmerilats’.

    Més tard he entès que l’entusiasme no és una superfici extasiada, sinó llenegadissa i perillosa, no senyalitzada; no et mostra l’abisme fins que no t’hi has precipitat. Ja sé que ‘abisme’ és una expressió tronada, ara cal dir-ne ‘complexitat’. Però per mostrar el fons, l’aigua ha de ser ben neta; el fons s’expressa amb un verisme maniàtic, net i clar. Si l’aigua és tèrbola, ja en pots enviar de motoristes des de la fossa atlàntica amb un sobre tancat: s’aneguen i algú ha vist surar el seu casc. N’hi ha molts de motoristes trobats blaus.

    La vida no dóna explicacions, t’escup la seva mercaderia a poalades; ara et dóna un fill i ara te’l pren, sense paraules. La vida és com les pel·lícules, s’esplaia en imatges. És com els somnis que ens passegen vol rasant un metre banda amunt dels teulats sense un mot ni una nota: cine mut. El nostre paper no és ni secundari, som lloros muts. I en despertar, donam explicacions i n’exigim; però Ella, no. Ella, aquesta geneta, tapa l’examen perquè no poguem copiar. És repel·lenca, revescosa. Ella sap que la pedreta que ens farà trevelar és allà mateix fa més de 2000 anys, hi passam cada dia, i Ella vetla el ble del moment i hi té el cul al damunt perquè no se’l vol perdre. I quan ens hi estavellem, riurà i dirà: jo ja ho vaig advertir…

    Però en realitat no va dir res, els que en saben no diuen res mai, callen com putes.

    Repara, germà, que tot està per fer i que tot està per dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!