SANDOR MÁRAI I GEORGES BERNANOS: DOS ESCRIPTORASSOS
PUC CONTAR-HO AMB EXEMPLES. Llegesc Dietaris 1984-1989 (Editorial Empúries) del mestre Sandor Márai i pas un guster, i em pos malalt, i en copii fragments, i en subratll d’altres, i escric poemes, i desescric contes: lletra maraiosa que fa escriguera, que fa cantera, que fa plorera, que fa alegria fins i tot en els moments més durs i fondos, quan la mort sobrevola les paraules. Descripció d’un dia a dia solitari amb la dona malalta, molt malalta, sense amics. L’envelliment, el procés de demolició del qual parlava Scott Fitzgerald: la vista es perd, el ossos es rovellen, el cap no vol pensar… Una escriptura amarada de lucideses i d’intel·ligències fulgurants, paraules per rellegir i per ajudar-nos en el quotidie morior que és la nostra vida. La literatura, especialement la poesia hongaresa, que llegeix abans de dormir és un consol, és un bàlsam lleuger. La solitud que creix amb la mort de la dona després de seixanta anys de vida en comú, les ombres del suïcidi…
(…)
[Foto de Jordi Corominas i Anna Jubero del glaciar Perito Moreno]
Escoltau un fragment de l’1 de febrer de 1989: “Un escriptor jove.
M’explica que està entusiasmat d’haver trobat un «gran tema», de saber
sobre què escriurà. Encara no sap que no existeix cap «gran tema», que
no es tracta de saber què i sobre què s’escriu, sinó sempre i en tot
moment: de com s’escriu.” He escrit amb grafit “Genial” amb admiracions
i he subratllat “de com s’escriu” tres vegades. Un llibre de capçalera.
I compagín la lectura de Márai amb Georges Bernanos i Els grans cementiris sota la lluna. Tota
la meva infantesa en el Terreno de Palma em cau damunt quan construesc
la figura d’aquell escriptor catòlic i dretà que va tenir el coratge de
denunciar els assassinats dels “seus” a la Mallorca del 36: dels
creuats del Movimiento. Llegiu: “Citaré especialement el cas de
l’ex-batlle de Palma, vell metge notable, en favor del qual havien
vingut a declarar espontàniament superiors de cases religioses, i a més
espòs d’una dona coneguda per la seva pietat. Només li van poder
retreure la seva afiliació al partit radical. No per això va deixar
d’ésser condemnat a mort i afusellat, una matinada de la primavera
passada, lligat a una cadira, tot passant del seu llit d’hospital al
seu lloc de sacrifici, després que les infermeres s’haguessin ocupat
tota una nit, la seva darrera nit, a reanimar amb injeccions el seu cos
defallent. Com que em sorprenia que li haguessin fet esperar més de sis
mesos una mort inevitavable, em van donar aquesta resposta: «No és
culpa nostra, l’hem mantingut viu tot els temps que han durat les
formalitats de la confiscació.» Car el pobre dissortat era ric.” El
metge era Emili Darder i Cànaves (1895-1937), i tot quan diu Bernanos
sobre la seva mort és exacte i terrible. Un llibre ple de denúncia i
saviesa (amb algunes, mínimes, incorreccions de detall) que pròximament
es reeditarà (l’edició de Curial és de 1981 i només es pot trobar en
llibreters de vell) i que cal llegir per saber, amb paraules d’un
escriptor francès, bo en el plural sentit del mot, que vivia entre els
que mataven i ho denunciava al món perquè el carnatge s’aturàs. Aràlia
sé que no m’escolta. Que té cura del seu jardí zen i només llegeix
Li-Po i d’altres mestres antics d’Orient.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La voluntat de sinceritat m’obliga a dir que la passada ha estat, per mi, una gran setmana: no em podien tapar el cul amb set flassades. L’article que vaig publicar dissabte passat va aconseguir “pòdium”: estar entre els més llegits i comentats d’aquest diari. He gaudit de l’”èxit” amb l’avarícia pròpia d’aquelles avinenteses que saps que no tornaran a passar. No tornaran a passar perquè la competència és molt forta. Sé que hi ha alguns col·legues que podrien jugar –escriure– a Primera Divisió i que jo, juntament amb el meu estimat A. de Balears, no som més que de Segona B. Sí, Però aquesta setmana…
Vos he de dir, també, que l’alegria hauria estat encara més grossa si el motiu dels comentaris hagués estat l’assumpte de l’article que jo considerava més important: la pregunta de com havia estat possible que Jesús de Natzaret hagués passat de ser considerat un profeta heretge i una mica foll a ser considerat oficialment com a fill de Déu. Tot, em sembla, gràcies a l’extraordinària campanya publicitària que realitzaren S. Marc, S. Mateu, S. Joan i S. Lluc. Una campanya feta –cal recordar-ho– només amb la paraula, sense imatges.
No, els temes que suscitaren més comentaris foren, ai!, una mica col·laterals. El primer, els meus dubtes sobre quina era la versió canònica del segon vers de la Sibil·la –”Parrà qui haurà fet servici”. El segon fou el meu intent d’assegurar-me el copyright d’haver estat el primer que va comparar l’obra de Miquel Barceló de la capella de la Seu amb una falla valenciana, a la qual dissabte vaig afegir l’adjectiu d’absurda: “una absurda i cara falla” era la meva l’expressió. No estaria tampoc bé amagar, als lectors que no hagin seguit el debat d’internet, el fet que alguns dels esmentats comentaris no eren gaire afalagadors per a la meva persona, però jo els estic també agraït perquè en el recompte final de comentaris no es distingeix entre els favorables i els desfavorables: tot fa caixa.
I, a més, els pobres no podem ser ni estugosos ni primmirats quan ens fan una mica de cas. Entre aquests comentaris poc amables n’hi havia un que em feia saber, parafrasejant el que deia dona Obdúlia a l’Arxiduc, que aquí l’únic que era absurd i faller era jo mateix. He de dir que no anava desencaminat el meu interlocutor i que en som prou conscient, del caràcter absurd de la persona humana.
També que en el fons m’agrada el missatge que transmeten les falles: que el sexe festiu i gratuït és la gran eina per gaudir de la vida i per perpetuar-la. M’agraden les falles, però al seu lloc. Crec convenient afegir que un element imprescindible en una falla és l’anomenat llibret de la falla, i en ell l’escrit titulat Relació i explicació de la falla, i que la comprensió de la falla d’en Barceló per ventura milloraria amb un d’aquests llibrets.
No seria difícil, pens, trobar a l’entourage mallorquí del famós pintor de Felanitx alguna ploma fàcil, pròdiga i generosa disposada a jugar aquest paper. Més difícil m’és imaginar els seus arguments. Crec que l’únic camí seria el de dir-nos que Barceló ens ha volgut mostrar el seu descobriment que la vida és rica, variada, fímera i en contínua renovació. Però aquesta idea no es pot dir que sigui gaire nova ni d’avantguarda.
Fa ara exactament segle i mig que un senyor anomenat Charles Darwin ho va deixar clar. És veritat que hom no és artista per les coses que diu, sinó per la manera de dir-les, però a mi em sembla que és poc discutible que l’estil de l’esmentada falla –barroc, populista i embafador– és més propi d’un supermercat que d’una església. L’error fou, segurament, el lloc elegit. DIARI DE BALEARS
Quina alegria llegir el teu comentari sobre els dietaris d’en Marai. Fa més d’un mes que el vaig llegir i encara la carn se’m posa de gallina. No me’l trec del cap i a cada moment aniria a cerca les paraules ratllades, la pàgina doblegada. No havia trobat mai una lletra impresa que anés tant al moll de l’ós de la vida. La paraula justa, crua. Diu el que vol dir i res més. Afila la paraula com si fos una punta del llapís i ens explica la vida que es troba amb la vellesa, l’exili, la mort.
Gràcies Biel per compartir aquest autèntic àpat de paraules.
D’en Bernanos no en sabia, no en conexia massa res. Quan es reeditarài qui?