ESCRIC PER NO ENFOLLIR
La puerilitat ho domina tot. Ja no es fan obres mestres. Que fàcil desaparèixer, esvanir-se de cop dins l’ocàs! Mir les finestres il·luminades del port i pens que no tenc gens de confiança en la condició humana. Ens hem barallat, Aràlia, com sempre per un no res. I no he volgut llegir la teva ègloga. Mentida. L’he començada: "Un pastor i una pastora seguts damunt una paret seca enmig de tancats d’amellers, garrovers i figueres al Pla de Mallorca.
Pastor: Si no hi hagués terra, què faríem? Pastora: No hi tornis. Saps que no t’és bo capficar-te amb aquestes coses. Nosaltres tenim el ramat d’ovelles, els sestadors, la casa, el corralet amb les gallines, el cel, què més vols? Pastor: No hi ha dret. No ho veus? Però, que no ho veus? Aquelles grues, aquelles grues de mal averany ajagudes dins els solcs. Ja s’han menjat una mala fi de quarterades i qualsevol vespre ens enrevoltaran per tot. Pastora: Avui tens un dia dolent. Per què no obres la senalleta i menges una figa paretjal. Són les darreres. I si tens una mica de gola he duit un formatge d’aquell que et fa tornar beneit. Deixa aquestes cabòries i entremaliadures. Mira en Foc com aparrussa les ovelles gandules que volen botar a Can Xoroi. No pots donar passada a una cosa en què no hi pots fer res. Sempre has estat molt cabut. I hi moriràs. Pastor: Si hi hagués el nostre al·lot, en Marçal, al manco podria fer una fogatera amb aquelles naus de plàstic. Emperò no li varem fer bé. I per què no li varem fer bé? Pastora: Tornem-hi, torna-hi! No vull que xerris d’en Marçal. Pobret meu! No va néixer bo. Es va penjar en un mal moment. Ja l’hem plorat i enterrat. Ja el duim dedins. Aquí. I si li dones voltes acabaràs amb un altre atac. Estic segur que pantaixes. El sent, el pantaix. Ja t’has posat nerviós! Mem, mira quins nigulots més vermells. L’horabaixa s’encén. Quines vermellors! És una posta de sol amb batzera. El sol és com un ull de perdiu. Venga! Mira-ho!"
He llegit fins aquí. Em fas por, Aràlia, amb les teves fugides sobtades que em deixen estormiat. L’oblit és la pitjor mort. Veig un vaixell immens –un transatlàntic– que parteix tot ple de llumets grocs. Tenc una perspectiva insuficient del teu cos. Potser m’he endinsat massa dins la teva ànima. O ets tu que d’una forma volguda i subreptícia m’ha fet anar per allà on has volgut. Puc passar-me hores cercant un adjectiu que m’indiqui un efecte teu, l’enigme dels teus desitjos, la insensatesa de la meva recerca, la impossibilitat de definir el contacte.
El vaixell ja és un punt groc, res: fosca negra.
El resultat de tot això és una vasta desolació que se m’afica per tots els forats del cos i em deixa baldat. He retornat a les pastilles. Són l’única possibilitat de desconnectar aquesta maquinària infernal que no s’atura.
De cada vegada més trob que opinar és facilíssim i descriure una feina molt laboriosa i complexa.
Copiaré un fragment de Josep Pla que em fa molta de companyia aquestes vesprades en què la humitat és forta i no canten els sebel·lins. Escolta: "La perdiu és un ocell molt bell. És de color de tardor. El caçador que la porta, tèbia i morta, a la palma de la mà, presenta concentrada tota la tardor entera, els colors del bosc, la fulla morta, la rostida botànica, el gris de la terra, les pinzellades torrades, carminades, de les bardisses, de les espines, de les mates. La perdiu és del color de tardor en el seu moment més dolç, que és l’estiuet de sant Martí."
Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra. Em sent un pleinairista urbà a la caça dels instants. Em cal observació minuciosa, una imaginació desperta i sovint molta de paciència. i tu, Aràlia, sempre dins les venes, com una infecció crònica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!