Francesc Malondra et devia passar, Simona Feliu, de dos pams i mig des del seu metre vuitanta-tres. Bastit tot ell de potència, però semblant quasi prim, el seu cos amb els muscles llargs tenia la densitat granítica de les terres cèltiques dels seus orígens, Galícia i Irlanda. Feies drais martinis espurnejants, Simona, quan ells dos, Maite Romero i Francesc, entraren dins les ombres d’aquàrium del bar El Laborn on duies la barra petita de les deu de la nit fins a la malahora. Veure la teva antiga professora de música, que feia mig any t’havia dirigit en un monòleg —Ismene— de Iannis Ritsos, et va fer bategar el cor amb un entusiasme inconscient. T’agradava pujar a un escenari i convertir-te en una altra, en una dona inventada per l’escriptura, la imaginació i el fervor d’un altre. Una altra d’un altre, et deies a tu mateixa quan preparaves qualsevol personatge.
(…)
Per això havies deixat Dret, amb un disgust brutal del teu pare,
cercares aquella feina que et permetia compartir apartament amb Jezabel
Aguiló, amiga coral que presentava els informatius de Televisió de
Mallorca, i estudiaves segon curs d’Art Dramàtic. Quan fitares Francesc
dins la claror bellugadissa de les peixeres de tota la paret, hi havia
alguna cosa d’aquesta duresa primitiva en el seu rostre oval amb els
trets regulars i seductors fets d’intel·ligència cultivada i d’altivesa
adquirida, de generositat innata i d’humor instintiu, que t’amarava
mentre parlàveu tots tres, i tu albiraves uns mesos amarats de passió i
d’efervescències. Maite era clara i de paraules feixugues. He decidit
que sou una parella perfecta per a Passatge sud, una obra de Michel Rio
que em fa una golada muntar. Simona, tu faràs d’Ester, que té dos anys
més que tu, vint-i-cinc, i acaba de perdre el seu marit, que feia el
soldat per Afganistan. Quan comença l’obra és un cos de dol. I coneix a
la sortida de la Sala Pleyel, on ha assistit a un concert de
Rachmaninov i de Dvorák, el professor Malone, que es dedica a la
recerca criminalística. Francesc i tu sou els únics actors que ho podeu
fer, que ho podeu brodar. Aquí, Simona, recordes que veieres al fons
dels seus ulls clars tota la malenconia dels cels tardorals plens de
tels i de replecs. Ell, el professor Malone, té cinc anys més que
Francesc, quaranta-sis, però comparteix aquest caire aventurer de la
quotidianitat, també està separat de fresc com ell, i com ell és dur,
una arqueologia geològica. Estaves acostumada a l’impudor de Maite,
emperò aquell vespre et semblava com més passada, més provocativa. Ens
despullava l’una davant l’altre, els meus bibelots, deia, amb la
impunitat de les deves. Simona, Ester no és una dona correguda com tu.
Crec que per a ella el fet d’anar al llit amb algú és una forma de
ritual i de donació. Caldrà que el flirteig que dura tota la funció el
dugui ell com els mascles d’abans, i tu apliquis les estratègies
amatòries d’una al·lota tocada d’ingenuïtats, incolora, teba, amb un
posat empegueït, com de poma. Per què ho veieres com un dels reptes més
perillosos de la teva vida? Va ser a l’alba, Francesc t’acompanyava pel
passeig Marítim i miràveu els dits vinosos de l’aurora, quan tu ja
sabies que se’t posava davant el cos una de les drogues més
espasmòdiques que existeixen? O potser t’entemeres a les totes en
aquells primers assajos damunt les taules del Teatre del Mar quan
Francesc t’estamenejava amb paraules fetes per ferir i tu ho havies de
viure com una heroïna fràgil, un cor simple, quan tot per dedins
t’empenyia cap a la passió convulsa i el desassossec? Sabies que Maite
s’havia tirat aquell Francesc feia un mes i et senties gelosa com una
moixa de gener, emperò ho havies de dissimular amb capes de maquillatge
mental paralitzador. Molt més encara que els camps de la creació i del
saber, el que m’interessa és el passatge dels uns als altres. Això em
deu venir de la infantesa quan m’agradava jugar entre el bosc de pins i
el camp d’ametllers, en la frontera, en aquest territori entre la
clausura i la transició. Visc dins la consciència fascinada i inquieta
d’aquests passatges fonamentals, científics i existencials, entre la
química i la biologia, entre la biologia i la història o, dit diferent,
del quark a la molècula, de la molècula a la cèl·lula, de la cèl·lula a
l’ésser neuronal. Aquí va ser quan descobrires les seves mans fortes i
harmonioses per mor dels dits molt llargs, curiosa mescla entre colós i
pianista. La funció va ser un fracàs i et barallares amb Maite per
sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.speriodistes.com/