ARÀLIA PINTA EL TEMPS
COM UN PANORAMA. ELS ARBRES TENEN SET. No mir aquestes fulles dels arbres del jardí. Aquestes fulles acopades, encilindrades. Millor, encara, així. Podrien estar cremades com les del rotaboc que s’enfila a la pèrgola. No sé si tornaran a néixer. A renéixer seria més just. Aquestes idees entre caramulls de llibres, que orden, i diaris i revistes, que hauria de tirar dins grans sacs de pinso buits, es mesclen amb les idees de les lectures. Suara he trobat un text sense signatura. Rebosteig dins vells calaixos plens d’arqueologies i aquesta era una d’aquelles practiques que feia fa anys i panys: copiar un fragment d’alguna cosa que m’agradava i, sense posar el nom de l’autor, abandonar-lo en llocs íntims (dins un llibre, rera una carpeta, dins un quadre, dins una escultura, en una capsa, enterrar-lo, etc.). Després, al trobar-lo intentava desxifrar els mots (la cal·ligrafia de vegades era de metge), recordar l’autor, l’estat d’ànim de quan el vaig llegir, l’origen… Cal aprendre a passar gust i a fer passar gust. Aquesta saviesa que és menys simple del que sembla i més eficaç del que diu és una de les que recordava de memòria.
(…)
El moralista Chamfort era l’inventor, que segurament ho havia agafat
d’un altre explorador, etc. Aquesta és la que he trobat dins una
Nouvelle Revue Française d’homenatge a Valery Larbaud. «No sé parlar
objectivament de mi mateix. Tot ésser viu és una fisiologia. I si
escric és per necessitat, per higiene, com menjar, com respirar, com
cantar. Potser és per instint: potser per espiritualitat. Pangue lingua.
Els animals tenen tantes manies! És potser també per entrenar-me, per
excitar-me —per excitar-me a viure. La literatura forma part de la meva
vida. No és alguna cosa “a part”. No escric per ofici. Viure no és un
ofici. No hi ha artistes. Els organismes vius no fan feina. Denuncii
els treballadors i els arribistes.» Podria ser de Blaise Cendrars i
aquell text engatador Prose du Transsibérien. No n’estic segur.
Epicuri deia que filosofar era una activitat que, per discursos i
raonaments, ens dóna una vida feliç. I afirmava que la filosofia és
inútil si no expulsa el sofriment de l’esperit. «Emperò no cal fer com
si filosofàssim, sinó filosofar de bon de veres; car nosaltres no tenim
necessitat de semblar saludables sinó d’esser-ho.» Fonna! M’afon…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo feia el mateix, més o menys, anys enrere. A ses golfes de ca mumare sovint en surten, d’aquells papers, dins d’un llibre, o d’una revista, i aleshores pens: i això m’agradava? Com és possible? Qui era jo aleshores? Però a vegades (poques) hi ha sorpreses; dic: em reconec, som jo! Hem canviat tant al llarg de sa vida! Aquest no sebre parlar objectivament de mi mateix té molt a veure amb sa discontinuïtat d’allò que som cadascú de nosaltres al llarg des temps. Aquest moralista sabia el que deia. Què en podem dir de nosaltres? M’és difícil dir què som. No et sembla una bajanada aquest crit de sa sang: som mallorquí, o som espanyol, o som valent, o som forner, com si en aquest som hi hagués de quebre tota l’essència de cadascun de nosaltres? Feim moltes de coses -els qui en feim- i endavant…Però no pens que escriure, o filosofar, o investigar, sia semblant a menjar…
Salutacions cordials